Societat

LLUÍS MOLINAS

ACTOR, DIRECTOR, PERIODISTA, ARXIVER I ACTIVISTA CULTURAL

“Elizabeth Taylor era una dona encantadora”

El ‘boom’ turístic de la Costa Brava va començar quan Ava Gardner hi va venir per rodar ‘Pandora y el holandés errante’

Al carrer de la Caritat, a Palafrugell, ben amagat, hi ha una petita però gran casa museu. Enmig de quadres antics, pòsters de pel·lícules clàssiques, imatges de personatges ja llegendaris i llibres i arxius ben amuntegats que ens transporten a una època llunyana, com si fos un viatge en el temps, hi viu Lluís Molinas, tot un personatge. Amb una memòria sovint fotogràfica recorda les entrevistes i l’amistat que va fer amb els grans actors de Hollywood que van posar la Costa Brava al mapa mundial, les trobades amb Dalí i amb altres personatges irrepetibles.

La visió romàntica de la Costa Brava dels anys 40, 50 i 60 que molts tenim correspon a la realitat que va viure?
No sé si dir-ne romàntica però és una època diferent que ja no tornarà. Tot va començar quan van venir a filmar Pandora amb l’Ava Gardner. Se n’havien fet d’altres però aquesta es va estrenar a tot Europa i això va generar un boom turístic inesperat. El factòtum va ser l’Alberto Puig Palau de Mas Castell. Ell va conèixer l’Albert Lewin, el director del film. Els primers que van venir van conèixer una Costa Brava verge. El glamur que van portar era una cosa que ningú havia vist mai.
De tots els grans artistes que va conèixer, amb qui es queda?
Els primers noms que em venen al cap són en Dalí, l’Elizabeth Taylor i en Kirk Douglas. Recordo que amb ell vaig compartir un cremat a Llafranc quan va venir a rodar El faro del fin del mundo. Coneixia un dels productors espanyols del film i ell me’l va presentar. Va venir un fotògraf jove i vam fer moltes fotos, però se li va espatllar l’obturador i les vam perdre totes. Què hi farem.
De Dalí recordo haver llegit la primera entrevista que li va fer a la ‘Revista de Palafrugell’. Devia quedar parat de com era.
Va ser fascinant. Em van fer entrar a la saleta. Al cap de deu minuts es va obrir una cortina. Tot molt teatral. I surt ell i deixa anar: “Bonjour, monsieur!” Jo li dic: “Bona tarda, senyor Dalí.” I ell, és clar: “Ah, sou catalans. De Palafrugell? Què fa en Pla?” Així mateix va anar. Li vaig fer l’entrevista mentre ell estava al sofà i jo força incòmode agenollat amb el micròfon i li vaig etzibar: “Sembla que estiguem fent l’escena de Don Tenorio.” S’ho va prendre bé. Un geni.
Després ja va tenir l’ocasió de conèixer-lo més a fons?
Sí, i tant. Per parlar de la presentació del seu projecte de La casa de Bernarda Alba, de la qual encara guardo fotos. Vaig anar a Cadaqués amb uns amics alemanys perquè tenia un 600 que va tenir pana. Aquell dia va sortir un moment la Gala. També vam parlar quan va tornar de Hollywood, on va treballar amb en Hitchcock per a una de les pel·lícules. No estava precisament content. “El senyor Hitchcock estava més pendent que es veiessin les mamelles de la protagonista que no pas els meus decorats...” Això mateix em va dir.
Per la seva amistat i admiració per Lorca, afusellat pels franquistes, va fer algun comentari polític en Dalí?
No. Mai s’hi ficava. L’admiració artística amb Lorca era mútua, com es va veure també en el projecte dels decorats de l’obra Mariana Pineda. Quan parlàvem d’ell fins i tot citava rodolins populars de Granada de memòria, però no anava més enllà.
I abaixava la guàrdia del seu personatge teatral quan estava més relaxat?
Gairebé mai, però sí que una vegada em va acomiadar preguntant-me “què, quin temps fa allà?” com si fos en Pla.
Quin altre personatge en Pla. Sent de Palafrugell el devia tractar molt.
El coneixia ja de petit perquè la meva àvia era amiga de la seva tieta i ens vèiem sovint. La millor anècdota que li recordo és un dia que va venir al restaurant que havíem obert a casa a Mont-ras. Allà també hi havia uns senyors de Barcelona del carrer Muntaner –no sé si m’explico–, que van començar a fer-li la gara-gara amb el seu accent particular: “Senyor Pla –li insistien–, vingui a seure amb nosaltres, que hem llegit aquells llibres vermells seus. Vingui, vingui...” Els va fotre un moc difícil d’oblidar. Jo ja veia la seva germana a la taula amb mala cara tement que la cosa no acabaria bé. Va aixecar-se i “au, au, au, deixeu-me en pau”.
Cary Grant no va venir mai a la Costa Brava, però s’hi va acabar cartejant.
Al restaurant hi tenia cartells i pòsters emmarcats. Un client se’m va acostar i va dir que coneixia el Cary i que li volia portar un programa d’un dels seus films perquè es trobarien a Nova York. Vaig agafar-ne un que sortia amb la Katharine Hepburn, l’hi vaig donar i me’l va tornar signat al cap de 15 o 20 dies. “Té, te l’ha signat, m’ha dit si pots recollir més programes i jo els faré arribar.” En vaig aplegar uns quants i al cap de dos mesos vaig rebre una carta d’ell, des dels EUA; em donava les gràcies i li vaig respondre. Encara les guardo.
També li queia bé la Taylor.
Sí, era encantadora. I el seu home en aquell temps, l’Eddie Fisher, també. Gastava més mala bava el Joseph L. Mankiewicz, el director. Havíem d’anar molt amb compte. Quan filmaven De repente, el último verano, a Begur hi havia una gran expectació i era pràcticament impossible acostar-s’hi. Coneixia un noi que feia alguna escena de doble i un dia ve i em diu: “He parlat amb el germà d’un actor, que està a la producció. Pots venir però compte amb les càmeres, que no en volen ni veure.” Així vam aconseguir l’entrevista amb la Taylor i al final un noi que treballava per a la Columbia i feia les fotos fixes em va passar imatges.
Tothom sap que el cinema el fascinava des de petit.
Recordo la primera pel·lícula que vaig veure, amb set o vuit anys, al Fraternal de Palafrugell. La meva mare em va portar a veure Tarzán. Eren els anys 40 i feien pel·lícules en Technicolor com El libro de la selva, El ladrón de Bagdad o La policía montada del Canadá. En aquesta hi sortia la Madeleine Carroll, que llavors era molt famosa i a la qual després vaig conèixer perquè va venir a la Costa Brava amb un lord anglès. La senyora de Treumal, li deien. Va venir-hi a viure abans fins i tot que es rodessin les grans pel·lícules de Hollywood.

En aquells anys, en plena transició, el cinema devia ser una via d’escapament.

Absolutament. Tinc alguns flaixos de l’acabament de la guerra. Recordo els avions que passaven i com volaven els ponts; la meva mare, la meva àvia i jo a Mont-ras i sobretot quan va tornar el meu pare del front en aquest carrer mateix. Jo no el coneixia de res. Era un senyor amb un uniforme estripat, pelut, fosc... Algú em va dir: “És el teu pare” [silenci]. Després va arribar la repressió, Franco firmant sentències de mort, etc. Quan hi penses, amb el pas dels anys, tot allò va ser tremend, tot i que jo no veia la gran misèria que hi havia. Mentre tingués els tebeos i el cinema ja feia, tot i que les pel·lícules arribaven mutilades.
I del cinema va saltar al teatre.
Amb 18 anys treballava a la Sarfa perquè el meu pare m’hi feia anar. No m’agradava però què hi farem, pensava. Un amic que feia els Pastorets al Casal Parroquial em va dir que l’acompanyés a un assaig. El director em va veure, que si tomba que si gira, i em va provar per al paper del fill pròdig de la paràbola i des de llavors que he fet d’actor tota la vida, fins fa quatre dies. De fet a l’oficina, els dilluns, sempre parlàvem de la pel·lícula que havíem vist i jo mateix imitava els actors i l’amic em va convèncer d’aquesta manera. El teatre em va treure la timidesa.
Ha estat actor i cronista, però també té la seva vessant d’historiador.
Em diuen drapaire de la història perquè he salvat tota mena de documents, fins i tot pergamins antics en cases particulars i en mercats de segona mà. Amb el temps m’he dedicat a les antiguitats i per això em diuen així. Amb l’acord amb l’arxiu de l’Ajuntament de Palafrugell ja s’han emportat 37 caixes plenes de documents. Tot això s’ha de salvar. Trobar segons quines fotos o documents familiars abandonats en mercats de segona mà és una cosa que m’ha entristit.
Ha recuperat moments clau de la història de l’exili anarquista per la seva relació amb la Rosa Laviña també.
Ens vam fer amics quan va tornar de l’exili. A la ideologia li dono poc importància perquè avui dia la canvies amb una facilitat enorme. Vaig anar a Tolosa a recuperar personalment tots els documents de la CNT-FAI.
En la vessant de periodista ha fet absolutament de tot.
Em sembla que sí. He escrit a la Revista de Palafrugell, la Proa i a la del Baix Empordà, de la qual vaig ser director. Després vaig començar les entrevistes a la ràdio a La voz de la Costa Brava amb en Jaume Sureda de director, i també vaig ser corresponsal, que recordi, de Ràdio Nacional d’Espanya, Europa Press, El Correo Catalán. Em movia molt. El teatre i això ha estat la meva vida. I durant vint anys vaig fer el programa Tot recordant a la Televisió Costa Brava.
Recorda alguna entrevista especialment?
Una a en Charles Aznavour a la discoteca Paladium. En aquell temps allà s’hi feia de tot. En Josep Tarrés la va inaugurar amb el nom de Casa Vella. Va ser el primer boîte restaurant i teatre de l’època. Hi vam arribar a fer Terra baixa i tot. Era molt diferent de la discoteca que vindria després.
En aquells anys hi havia algun local on es pogués trobar la ‘jet-set’ a totes hores?
El primer que hi va haver va ser Chez Tomás, a Llafranc. No tancaven mai a la nit. T’hi podies trobar des del governador de Girona fins a la Mari Trini tots borratxos i no passava res.
No era un lloc per a en Pla segur...
Hi va haver una sola vegada que jo sàpiga i va fugir cames ajudeu-me. Això és una immensa collonada, devia dir.
L’Hostal Llafranc també era un altre centre important d’aquells anys.
En Manel Bisbe, el gitano, que era d’una família de Palafrugell, era el factòtum. Hi passava tothom, els grans actors de Hollywood quan venien a rodar. Hi recordo en Rock Hudson, per exemple. És una Costa Brava, com he dit abans, irrepetible.
Però no podia durar sempre...
Això va durar dels 40 fins a principis dels 60. La joventut va aprendre a sofisticar-se i el turisme es va massificar. Algun lloc ha sabut conservar els paisatges però molts s’han malmenat. Penso en Lloret, per exemple. S’hi va rodar una molt bona pel·lícula, La piel quemada, amb rerefons social, però ja es veu el turisme que hi ha ara. Tossa, Cadaqués i Calella han sabut conservar part del seu encant però a Palamós, per exemple, han assassinat el passeig marítim.
Segurament l’anècdota més insuperable que sempre explica és la de Tom Sharpe, digna dels Monty Python.
A en Tom no el vaig conèixer mai en persona però vaig anar a entrevistar la Montserrat Verdaguer, que guarda el seu llegat, poc després que morís. Vam anar a Llofriu, on guardava totes les coses. Em va dir “en Tom és aquí amb nosaltres”, assenyalant una urna. “Puc agafar-lo?”, li vaig preguntar, i em va lliurar l’urna però em va relliscar la tapa i en Tom em va caure per terra. El vam recollir amb una escombra i una pala. Així mateix.

Totes les tecles

Lluís Molinas i Falgueras (1935, Palafrugell) va publicar fa dos anys el seu últim llibre, Tot recordant, un recull de memòries i vivències d’una vida extraordinària pels que l’observem des de fora. La paraula polifacètic sembla haver estat inventada per a una persona com ell. Actor de teatre, director, escriptor, cronista, periodista, corresponsal, arxiver, historiador i col·leccionista són algunes de les definicions que l’acompanyen. En els seus diferents llibres i en les grans entrevistes en revistes, a la ràdio i a la televisió, va viure en directe més que qualsevol altre el moment definidor de la Costa Brava, el boom turístic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Educació

Una àgora per a docents

estanyol

Una riuada a l’illa italiana d’Ischia deixa un mort i una dotzena de desapareguts

roma

Platja d’Aro retorna 22.633 euros a disset treballadors

CASTELL-PLATJA D’ARO

Aragonès promet un fons per enretirar tot l’amiant

Barcelona
Pobresa

Creix la llista dels qui passen gana

Taradell

Fan una escultura a Salt a partir de deixalles

SALT

Nadal esportiu i jornada d’esport inclusiu a Olot

Olot
GIRONA

El PSC apressa l’equip de govern a tenir pressupost

Lloret de mar

Finalitzen els treballs de neteja dels penya-segats