“Un marxa i et trenca el cor, però en ve un altre”

En Jordi i l’Anna van tenir el seu primer fill, i va ser quan es van anar a informar per adoptar, perquè els semblava que no en podrien tenir més, que els van parlar per primer cop de l’acolliment. Ho van descartar perquè la família va créixer amb dues criatures més, i no va ser fins al 2019, quan el més petit tenia cinc anys, que es van plantejar ser família d’acollida. “Vam pensar que seria una bona manera d’ajudar aquests nanos a poder tenir una vida millor”, expliquen, abans d’iniciar el procés d’idoneïtat i adaptar la modalitat més adequada a la família. “La nostra és d’urgència: parem el cop i l’infant, podent tenir nadons d’un dia a l’altre –explica en Jordi–, per una temporada curta”, mentre es resol l’expedient i amb la diagnosi es determina on anirà. “Un marxa i et trenca el cor, però en ve un altre i la part racional et prepara per al següent”, diu l’Anna, que va optar per dedicar-se exclusivament a la cura dels nadons, una de les condicions per ser família d’acollida d’emergència.

La parella va passar un procés d’entrevistes, un curs de formació i les visites al domicili que els van fer els tècnics de Cel Obert, una de les institucions col·laboradores d’Integració Familiar (ICIF). “És un projecte de família i vam explicar abans als nostres fills què era l’acollida i ara són els primers prescriptors a l’escola, on expliquen per què tenen aquests germans a casa”, diu satisfet en Jordi pel fet que han pres consciència que no tots els nens tenen uns pares vàlids i valoren més els vincles afectius. “Coneixen una realitat social desconeguda i a la vegada participen molt quan els tenim a casa”, diu la mare. Fins ara han acollit nadons que són retirats amb pocs dies o mesos als hospitals.

El primer acolliment va ser el d’una nena amb sis dies de vida que van tenir acollida deu mesos, fins que van assignar-li una família d’acollida permanent. Un mes després tenien a casa el segon nadó, que finalment va ser donat en adopció. Amb les noves famílies han tingut la sort de mantenir el contacte i veure’ls créixer. “Les famílies entenem que no ens els prenen, perquè no són nostres”, assenyala l’Anna, que defensa l’acollida per “obrir portes” a un entorn segur i una llar amb vincles afectius i on els infants es vegin que “són importants per a algú”. Per a en Jordi, encara falta molta pedagogia davant “l’acollida com la gran desconeguda” que requereix sobretot “fortalesa emocional”. L’administració estableix unes ajudes econòmiques mensuals de 300 euros per infant que es complementen amb altres ajuts segons el tipus d’acolliment. “S’ha d’ajustar per cobrir les necessitats de la llet, els bolquers i els desplaçaments per a les visites mèdiques i amb la seva família”, diu, i l’Anna dona per fet que cap acolliment es “fa pels diners”. Ara que a casa tenen la logística i les rutines apreses, tornen a dormir poc les primeres nits però gaudeixen al màxim els vincles emocionals. “Tot és molt més intens.”