Memòria històrica
Maresme lliure i internacional
La comarca recorda la singularitat d’haver esdevingut seu de diverses delegacions diplomàtiques que fugien des de Barcelona de la Guerra Civil
Completen la nova proposta històrica un itinerari sobre la defensa a la costa i un altre sobre la rereguarda i el front
La ruta es complementa amb un catàleg on es fa una breu ressenya del país que va ocupar cada finca
Les delegacions estrangeres es van concentrar sobretot a Caldes i Sant Vicenç
El Maresme va esdevenir durant la Guerra Civil un dels últims baluards de resistència a l’exèrcit franquista. I ho va fer d’una manera ben particular: obrint els braços i acollint un nombrós grup d’ambaixades i consolats que a partir del 1937, i especialment arran dels bombardejos sobre Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març del1938, es van veure obligats a buscar un territori segur i tranquil lluny del conflicte armat però prou a prop de la capital catalana per no deslligar-se’n del tot. El trasllat d’aquestes delegacions estrangeres que donaven suport a la República es va concentrar sobretot en les poblacions costaneres de Caldes d’Estrac, Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, on la tradició de l’estiueig havia transformat el paisatge urbà amb la construcció de grans finques i edificis singulars. Tot i aquesta especial acumulació en aquests tres municipis, s’han documentat també ambaixades i consolats a Arenys de Mar i Premià de Dalt. Fins poc abans del final de la guerra, el Maresme serà el centre d’una intensa activitat internacional i el nexe entre el govern legítim i la resta del món. En concret, hi ha constància que es van instal·lar al Maresme delegacions de Xile, Turquia, Mèxic, Suècia, els Estats Units, el Regne Unit, Panamà, el Paraguai, Suïssa, França, els Països Baixos, Txecoslovàquia, el Brasil, Noruega, l’Argentina, Bèlgica, l’antiga Iugoslàvia, Bulgària, Costa Rica i Bolívia. En la majoria de casos, tal com hi ha constància en la documentació localitzada, les finques se cedien com a seus de la representació permanent dels països assignats i els seus propietaris compartien l’espai amb els membres de la delegació. Aquest acord permetia garantir la inviolabilitat dels edificis i assegurar que no serien objecte ni de bombardejos ni de destrosses. Aquesta seguretat, a més, es va reafirmar amb la presència permanent de vaixells de guerra de França i el Regne Unit davant la costa de la comarca preparats per evacuar els seus representants en cas que els combats arribessin a la zona.
Un oasi enmig de la guerra
El trasllat de les delegacions va suposar per a aquests pobles del Maresme una època d’una certa esplendor, en tant que ambaixadors i cònsols van mantenir l’alt nivell de vida a què estaven acostumats a la capital catalana i es van intensificar els contactes entre els diferents països amb tot tipus de celebracions i festes, on no hi faltaven ni el bon menjar ni el bon beure. Una mena d’oasi enmig de la guerra que es va acabar de sobte a principi del 1939, quan es va donar l’ordre d’abandonar el país i repatriar tothom. D’aquest període n’ha fet una investigació intensa i aprofundida el doctor en dret de la Universitat de Barcelona i professor Jordi Sellarés, un treball que ha estat cabdal per poder posar en marxa la Ruta de la Guerra Civil al Maresme, que ahir es va inaugurar amb la presència de membres de diferents cossos consulars, ajuntaments de la zona i membres del govern de la Generalitat. La iniciativa, promoguda des del Consell Comarcal del Maresme i que es promocionarà a través del Consorci de Turisme, va comptar amb les conselleres de Justícia, Gemma Ubasart, i Acció Exterior, Meritxell Serret. L’acte es va centrar en la descoberta de plaques commemoratives d’una desena de cases, algunes que encara conserven vestigis del seu passat consular i d’altres on es van construir altres edificacions a posteriori. En totes, però, hi queda constància del seu paper en el conflicte armat. La ruta es complementa amb un catàleg on es fa una breu ressenya del país o països que van ocupar cada finca, alguna particularitat a destacar i una reproducció amb un dibuix de com era durant el 1938. Caldes d’Estrac, sens dubte, reuneix el major nombre de cases, amb Can Bastos, Can Boada, Can Marcelino Coll, Can Mercè i Garriga, Can Soler, la Casa de Fusta, Can Puig Marcet, Can Miracle, la Torre Seldwyla i el Consolat de Dinamarca. A Sant Vicenç li corresponen Villa Blanca, Can Valls, Can Pellicer i Can Badia, i a la resta d’espais de Llavaneres, Arenys de Mar i Premià de Dalt encara no han estat senyalitzades. L’objectiu, segons fonts del Consell Comarcal, és que s’hi puguin anar afegint altres poblacions en un futur proper. El president del Consell Comarcal del Maresme, Damià del Clot, va destacar la importància de donar veu a una part de la història poc coneguda en el territori i la necessitat d’aprendre dels episodis més foscos, “els que encara ens han marcat i encara ens colpegen”, per intentar no repetir-los. “El Maresme concentra el millor del nostre país, i avui ho fa amb el paisatge de la memòria històrica i amb uns trajectes que ens expliquen d’on venim i cap a on hem d’anar”, va assenyalar. En un sentit molt semblant es va manifestar el president del Consorci Turístic del Maresme, Joaquim Arnó, que va assegurar que amb aquest reconeixement al passat de la comarca es fa un pas més per completar el seu futur.
La consellera d’Acció Exterior, que va acompanyar la comitiva durant tot el recorregut, va posar especial èmfasi en la necessitat que des del món local també es col·labori en la preservació de la memòria històrica. “La política local és la base de la democràcia. Tots hem de posar el nostre granet de sorra i hem de fer aquesta feina d’explicar què va passar i contra què es va lluitar, perquè l’amenaça encara no ha desaparegut”, va dir i va afegir que: “Hem de mantenir aquesta vocació d’obertura, d’acollir i de teixir relacions basades en la confiança i en els valors compartits de respecte mutu”.
Defensa i rereguarda
Malgrat que el protagonisme de la inauguració de la Ruta de la Guerra Civil se la van endur ahir exclusivament les ambaixades, el Maresme proposta dos itineraris complementaris a la guerra que es va viure en el territori. El primer va referència a la defensa de la costa i el segon, a la rereguarda i el front. La comarca va ser una de les que van disposar de més posicions defensives en el litoral. Va tenir fins a cinc emplaçaments per a l’artilleria i 64 nius de metralladores distribuïts al llarg de la costa, des de Montgat fins a Malgrat de Mar. L’itinerari proposa un recorregut pels vestigis que encara queden dempeus i dels quals destaquen els búnquers o blockhaus del Cavaió a Arenys de Mar o el situat a Sant Pol de Mar. Alguns han sobreviscut i s’han integrat en el paisatge urbà, però d’altres han desaparegut engolits pel mar. Malgrat aquest desplegament de defenses bèl·liques, el cert és que mai van entrar en acció perquè no hi va haver cap desembarcament de tropes franquistes a la costa catalana durant la guerra.
L’itinerari de rereguarda i front recopila, entre d’altres, la xarxa de centres sanitaris que es va posar en marxa per poder atendre els combatents ferits, però sense deixar de donar resposta als veïns del Maresme. A la comarca, per la seva llunyania del front, li va correspondre habilitar determinats espais com a centres sanitaris centrats en determinades patologies o en la recuperació tant dels malalts com dels ferits. A Mataró, per exemple, es van habilitar dos hospitals: un per als brigadistes internacionals al col·legi dels Salesians i un altre per als soldats de l’exèrcit republicà al col·legi dels Maristes. La ruta tampoc estalvia els coneguts episodis de violència contra edificis eclesiàstics, en què la crema d’esglésies com les de Premià de Mar o Vilassar de Dalt van commocionar la població. Algunes, però, van canviar les flames per un ús menys religiós i més prosaic: es van convertir en magatzems de queviures o d’armes. Un altre tret diferencial del Maresme que es recull en l’itinerari és que es va convertir en un territori d’acollida de refugiats, sobretot d’infants provinents de Madrid i Andalusia que fugien de la guerra i que es van instal·lar en finques senyorials confiscades a particulars, ordes religiosos o partits polítics de dretes. Finalment, també es recupera el llegat de les indústries de guerra, com el cas de la fàbrica Llobet-Guri, que va ser bombardejada l’abril del 1937 pels avions franquistes, i dels refugis antiaeris on la població buscava aixopluc de les bombes. Un dels més ben conservats és també el de Calella, restaurat i que disposa d’una galeria principal de 66 metres.