“La ‘Laudato si’ continua el magisteri social de l’Església”

El papa Francesc no està fent res que fugi dels fonaments teològics del cristianisme i el catolicisme. Poca gent en realitat s’ha llegit l’encíclica Laudato si, però quan es llegeix ja hi ha un capítol dedicat a la teologia de la creació. Aquest és el fonament teològic del perquè el papa aborda aquest tema, i l’allunya de ser un tema ambiental, de ser un tema social, de ser un tema polític i econòmic, perquè per als cristians, per al judeocristianisme, a les Sagrades Escriptures, a l’Antic Testament, en el Gènesi, ja es diu que Déu crea aquest món, que és un Déu creador i un Déu pare.

Que Déu sigui pare vol dir que crea el món i l’acompanya, vol dir que aquest Déu que ens dona aquest món d’acord amb el credo ens el dona perquè visquem bé. Però, a més, ens dona llibertat, una llibertat que no és en el que s’ha convertit avui: el desig sense fre de fer el que ens dona la gana. No és això. Déu ens dona un món perquè el cuidem. S’ha de parlar amb els exegetes sobre què vol dir dominar la terra i escoltar el que diuen: que el domini té a veure amb la cura. Per tant, Déu ens dona la terra perquè la cuidem i la desenvolupem... Però, ep!, si nosaltres veiem que la creació es tergiversa i condueix cap a la destrucció, tenim el deure, com a creients, d’intervenir, de convertir. Aquesta és una funció molt profètica, perquè què diuen els profetes al poble que cau en l’esclavitud i en l’adoració de falsos ídols?: “Convertiu-vos!” La Laudato si, l’última encíclica social, està en perfecta continuïtat amb tot el magisteri social de l’Església. La primera encíclica social, Rerum novarum (Lleó XIII, 1891), va posar al centre la persona treballadora, i ara la Laudato si segueix tenint al centre la persona treballadora però amb el punt de vista que estem en un moment diferent.

L’encíclica comença dient que atén el clamor dels pobres i de la terra. L’Església, quan parla de pobres, a partir de la Doctrina Social de l’Església, sempre parla de treballadors. En les primeres encícliques socials el pobre era un treballador explotat i l’Església què feia? Doncs demanar institucions justes que defensessin les condicions dels obrers davant un empresariat egoista. En aquests moments, quan el capitalisme financer ha posat fi a les condicions de treball que hi havia fins ara, el pobre ha deixat de ser un treballador i s’ha convertit en un descartat. Aquest sistema que ha deixat sense feina els treballadors, aquest sistema que no permet la dignitat a través d’una feina, de la creativitat de la persona, ara, a més, també està destruint la Terra. Això no havia passat mai!

Que si hagués passat en un altre pontificat, un altre pontífex hauria tingut el deure cristià, per mandat de les Sagrades Escriptures, de cuidar la creació. La Terra està en perill per un sistema productiu ara, en els 2020, no ho estava el 1800. Si ho hagués estat entenc que un altre pontífex s’hauria ocupat d’això. Aquest punt és important per no pensar que el discurs del papa és un discurs ambientalista. No. És un discurs cristià que s’ocupa de la creació.

Perquè està tocant interessos financers, industrials, rendistes... Perquè justament el perill en què està la creació és a causa d’un model productiu que no té límits, que no té en la seva òrbita la noció de la cura. El que diu l’encíclica és que no es pot seguir amb aquestes pràctiques que fan mal, “criminals” les qualifica el papa a Estimada Amazònia, que estan matant la vida. I, és clar, això és enfrontar-se a certes pràctiques que van amb mètodes que, per descomptat, són més ràpids i més econòmics. Això què significa, que no podem viure de les riqueses naturals? Sí que en podem viure. Llatinoamèrica és un continent que viu de les seves riqueses naturals, això no és criticable. El tema és com els fem servir, aquests recursos. Si fem servir tècniques ràpides i agressives, que abarateixen els costos i acceleren els processos d’acumulació de la renda, òbviament estem destruint el planeta. Quan el papa denuncia això, per descomptat que es converteix en una amenaça per a aquells que duen a terme aquestes pràctiques.

El papa Francesc deixarà un gran monument, que és el seu magisteri pontifici, que fa en un moment de crisi de la civilització. Estem en un moment en què el salt tecnològic qualitatiu realment posa en escac tots els sistemes que permeten operar en la cultura contemporània i el papa ha tingut la visió, ha sentit el compromís i ha pres la decisió de fer visible de “manera apostòlica” la crisi que vivim i l’actitud que hem de tenir. I ha sigut un èxit perquè això ha fet que l’Església torni a sortir a les portades dels diaris i no per coses negatives, com passa habitualment. I l’Església torna ara a ocupar espai a la premsa secular precisament perquè hi ha un líder que no ve dels moviments polítics sinó del moviment religiós que dona un missatge d’amor concret: “Hem de salvar la vida del planeta!” I que consti que ell no és crític amb el mercat, sinó amb les pràctiques.

És curiós perquè, segons a quines cerimònies litúrgiques vas, sempre és Divendres Sant, silenci, obscuritat..., però si vas a la litúrgia, per exemple, als Estats Units, sempre és dilluns de Pasqua, la gent és feliç, aplaudeix, canta, celebra la Pasqua. El papa està fent ressaltar la resurrecció perquè el cristianisme, segons el dogma, és el triomf de la vida sobre la mort. La resurrecció va passar i això és l’alegria de l’Evangeli. I a més és un cant d’esperança en un món on sembla que res es pot planificar, ni tan sols a curt termini, on els escenaris són canviants, les propostes polítiques són efímeres... L’Evangeli és una altra cosa i el papa fa una crida a viure amb alegria.

Per descomptat. Una Església en sortida és una Església capaç d’anar a les perifèries, a les perifèries existencials, i no només als països de les perifèries. A cada una de les nostres ciutats tenim perifèries; hi ha gent que viu als marges al nostre costat i no ho veiem. I portar l’Evangeli és portar la bona notícia, i la bona notícia és que hi ha esperança. Hi ha esperança quan hi ha somnis, diu Francesc, i manté que per portar-los a terme s’ha de fer amb unitat.

Quan va anar a Àfrica, en el seu darrer viatge, què va dir-los, als africans? “Si us uniu, si us organitzeu, es pot sortir d’aquesta situació.” Els va dir que cal anar junts per perseguir el seu somni, però, això sí, sense oblidar el propi passat i les pròpies arrels. A la gent que és a les perifèries existencials sovint se’ls ven la impossibilitat, se’ls ven que no hi ha sortida. I el cristianisme és tot el contrari, és un missatge d’esperança, és la resurrecció. Sí que hi ha sortida!

I sempre dic que després del Divendres Sant ve la Pasqua, i si transmetem la possibilitat de somiar, aquests somnis es poden concretar. L’esperança és una dinamo que mobilitza i això és el que el papa està duent a les perifèries.

No, no, no, el sínode no és res de tot això. El papa no ha preguntat què li falta a l’Església, això és una idea que s’ha dit des d’Europa però no és exacta. Mira: en el catolicisme Déu ens parla sempre, permanentment. Ens parla a través de la creació i ens parla Jesús a través de les persones. Hi ha una cosa que el Concili Vaticà II anomena “el signe dels temps”, que vol dir com escoltar el que Déu em diu ara. El sínode el que fa és posar l’Església en actitud d’escolta, no fa un test sobre l’Església. Això és molt important que quedi clar, perquè sembla que hi ha una confusió i molta gent es pensa que el que ha fet el papa és una enquesta sobre l’Església, i no és això. Proposa escoltar la veu de Déu a través del poble, de totes les classes socials, de tots els estrats, creients i no creients... I, sí, pot ser que Déu ens estigui dient que l’Església ha de canviar de rumb, també que aquest sistema està eliminant la vida del planeta.

Si creiem que el sínode és una enquesta de l’Església és que no entenem el papa Francesc, perquè no tots els continents han dit el mateix! A Europa el sínode potser s’ha pres com una enquesta sobre l’Església, però a l’Amèrica Llatina i a Àfrica han donat respostes diferents.

I està molt bé, i a Alemanya es demana el sacerdoci femení, però en altres continents no és així. A l’Amèrica Llatina el tema de la dona és radicalment diferent del d’aquí perquè allà no parlen de si les dones han de tenir més poder o no: allà, en primer lloc, demanen que la dona sigui escoltada. Escoltada!, en un continent on la dona no té ni veu.