Societat

PATRÍCIA FONT

NOVEL·LISTA I EXCAP DE PREMSA DE LA SALA BECKETT

“El ‘Guernica’ és tant de Picasso com teu o meu”

Tothom té clar polítiques d’habitatge per als desafavorits. Però no hi ha mecanisme que corregeixi aquest salt en la cultura
S’hauria de pretendre que la mateixa obra interessés a la meva mare i a l’Albert Serra, el “geni de Banyoles”

Patrícia Font és l’autora de Plagio (Ed. Barrett), una autoficció en què juga a fer falsos miralls amb la seva trajectòria. Per exemple, al llibre és un personatge que emergeix per un error il·lògic en la trajectòria literària de Pat Montesiamna (un personatge inventat del novel·lista David Foster Wallace). Amb aquesta obra, Font va rebre una beca Montserrat Roig d’investigació literària. El repte era saber si seria possible fer un text atractiu sense que el protagonista (o sigui l’ombra d’ella mateixa) tingués la transcendència d’un Xavier Albertí, Lluís Pasqual o del “geni de Banyoles” [Albert Serra]. La conversa estira reflexions més enllà d’una novel·la volgudament boirosa que convé llegir d’una revolada. Foster Wallace jugava a crear una història de la persona que creuava per davant d’ell a la piscina abans de llançar-se pel trampolí. Harold Pinter construia trames a partir de converses captades al vol en un bar. Font treballa per reivindicar el fracàs com una forma possible de destil·lar creació. Rebutja l’ansietat per aconseguir una fama que coroni l’èxit de l’artista (a la taquilla o amb ostentosos guardons).

‘Plagio’ és més autoficció que observació del món que t’envolta?
Trobo que és més autoficció. Es tracta d’agafar-te tu i posar-te en un lloc concret. Per això poso el meu nom real. Respon a una manera d’inventar.
Si parles de seguir una manera d’inventar, vol dir que estàs plagiant.
Fujo de la historieta aristotèlica de trames d’efecte i conseqüència. Busco una manera de crear expectatives i d’enganxar el lector més intel·ligent, no del mecanisme que utilitza la indústria i les sèries. Això ja ho fan molt bé ells i són tot un equip pensant en els girs i en aquesta mecànica aristotèl·lica. Et preguntes “Això arriba?” Potser hi ha una forma més directa que també connecta.
Per arribar a aquesta concreció et destil·les molt en el teu llibre. Vas enfocant des d’un tema obert al detall.
La intenció del llibre era basada en l’experiència pròpia, que la pots inflar, desinflar o fins i tot inventar. La gràcia del gènere és no desvelar fins a quin punt cada grau cada situació és real. Emmanuel Carrère, un intel·lectual res a veure amb mi, va escriure’n una sobre El reino en què obsessionat pel catolicisme (francès d’una escola laica) es paraonia i va cada tarda a missa, debat amb el mossèn de torn que n’acaba fart d’ell... Ho llegeixes i t’ho creus com a realitat. La gràcia és que mai sabràs fins a quin punt és veritat, o no. La meva autoficció no és tant de testimoniatge sinó d’arribar al joc de miralls que em permetés arribar a una precisió, a la qual jo no sé arribar amb la ficció pura. La idea és que el retrat sigui complet que tracti l’espectador actiu no només per a entretenir-lo.
Aquesta entrevista neix d’un error. Et vaig confondre amb la Bea, l’anterior cap de premsa que va deixar la Sala Beckett per escriure una novel·la a Nova York. En certa manera, la vas copiar. El dilema del Germán del llibre és comú als treballadors de Cultura: un dramaturg que treballa en un teatre i no sap si això el promociona o l’amaga.
Aquesta és una situació comuna entre els artistes que treballen en la cultura. El Germán García pateix ansietat per l’obligació d’haver de triomfar. Sembla una conseqüència lògica d’aquelles accions que responen a una pretesa habilitat pròpia.
El llibre diu que els fracassats es converteixen en crítics o en amargats professors de teatre.
Volia fer un acudit de magnificar allò que un ha de ser especial, ha nascut per a allò i ha de tenir resultats concrets, tangibles, de manufactura: tanta taquilla o premis. Volia plantejar d’una forma més estripada que es pugui tenir èxit des de l’anonimat. Per triomfar sempre s’ha de destacar per sobre dels altres? Hi ha unes mentalitats antiquades sobre els temes a tractar?
És veritat que la lectura dramatitzada de ‘111bis’ va coincidir amb el famós Chelsea-Barça i el gol d’Iniesta?
Sona a El polígrafo de Tele5. Sí, és una anècdota ben certa. Volia riure-me’n, d’això.
Però és ben dramàtic perquè el dia que et poses a l’aparador et contraprogramen bestialment.
Sí, és clar. Però el text val igual. De què parlem del dia que es presenta i qui ho fa o de l’obra que està escrita?
Com més derrota millor, diu una de les teves Patrícies del llibre. El fracàs garanteix més autenticitat, més llibertat.
Sí, però no amb la idea de ‘passo de tot’, sinó com si arribessis a especificar millor allò que vols dir a partir de dades imprevisibles, que et desquadren. També en el món real hi ha una causa sense un efecte anterior. Sovint, l’autoficció la fa gent reconeguda. Diuen “ja he escrit tant que ara provo aquesta fórmula”. Per què, a qui li interessa l’autoficció d’una persona desconeguda? Em poso jo al llibre perquè no soc ningú.
Des d’aquest ‘automenyspreu’ guanyes una beca Montserrat Roig i, després, trobes un editor. Això és triomfar, doncs.
Estic molt agraïda perquè la base del projecte era aquesta: fer una autoficció d’un no ningú: seria triomfar si el llibre interessés a un milió de persones i tinguessis traduccions a deu llengües; no crec que sigui el cas. L’assoliment és independent de la persona. La beca me la van donar sense tenir una rellevància, i ho celebro perquè només podien valorar el projecte.
Ara es comencen a convocar beques de creació. Tothom les veu bé, d’entrada. Està bé per sumar a altres ajudes. Guanyar-les implica fer un projecte que, depèn com, t’estreny el cinturó per dur-lo a terme, si no es complementa.
Aquestes beques són un cop a l’espatlla, no són gaire res més. Això vol dir que tens una altra feina que et permet sobreviure. Ho fas com un sobreesforç, perquè vols. Ho pots fer sense cap pressa. Ben diferent són en casos d’actrius o de direccions que necessiten estar programades i tenir un públic. L’ansietat del Germán és que té una feina guai; no treballa en una oficina d’un banc. Però en la teva feina també hi ha jerarquies. Si vens de família i possibilitats econòmiques pots estar anys investigant fins que et professionalitzes o ho deixes estar perquè no et surt. És molt diferent si necessites que surti bé per poder viure’n.
T’ho imagines transformat a l’escena?
No en tinc ni idea com es podria fer. Però sí que crec que s’explica per sí sola. Si ets mes vulnerable et veus amb l’ansietat del Germán. Ara es tira molt de temes de moda, com ara la maternitat. Ens movem amb el què li agradarà la gent; Això fa que tot sigui molt homogeni. Per això, hi ha altres veus com l’alta cultura de l’Albert Serra que diu que “no som prou bons.” Puc estar-hi d’acord. Ell té un motor interior que li porta a fer aquestes propostes. Ies troba que no té prou temps, espai o condicions econòmiques per dedicar-s’hi. La creació contrasta, a vegades, amb centres de creació que es mouen en paràmetres funcionaris, de 9 a 17 hores. Com si fos una guixeta...
No et convenç el concepte “fàbrica de creació”. Com si la creació fos treball en cadena, mentre que l’art neix com a artesania. I hi ha la jerarquia en una fàbrica entre obrers i empresaris.
La intenció és bona: reconvertir l’espai, que sigui accessible un lloc per provar. Però en una fàbrica (és teva o hi vas a treballar) hi ha una jerarquia, un classisme que continua en el món artístic: depèn del barri on vius, de la feina que fas...
Al llibre hi ha dos perfils. El Germán, que ve de família benestant farmacèutica, i el director, el Ricard, de família amb vessant cultural. Fins a quin punt no tenir família limita el camp de projecció?
Quan es posa a davant qui fa l’obra i en quin codi postal viu, ja es diu tot. Tothom té clar que calen certes polítiques d’habitatge per a les persones que no arriben a uns mínims. Però no hi ha cap mecanisme que corregeixi aquesta diferència en la cultura. És antiquat. Qui pot estar mantenint-se cobrant 300 euros al mes durant cinc anys? Això intoxica la mateixa obra perquè contracta les persones que poden sobreviure amb ingressos mínims. Els altres han d’abandonar.
L’actriu Júlia Barceló ha plegat d’artista com a signe de precarietat. Ella diu que “Qui vol, pot” és un lema pervers. És el lloat discurs de l’autocontractació del ‘Fairfly’ de La Calòrica.
Com allò de confondre un empresari amb un autònom. Hi ha una burocràcia que impedeix crear públics nous perquè entén la creació com un producte, què depèn de quins són els temes de moda. Com a creadora, o tens mitjans per subsistir, o has de patir una angoixa per triomfar com l’Amèrica de Reagan. Però haver de triomfar és una conseqüència d’aquest plantejament. Tot és manufactura i ha de tenir uns resultats tangibles.
Per una altra banda, però no tothom pot ser actor; no sempre hi ha talent. O que ho deixi com una etapa de la vida, sense que representi cap fracàs.
Això és així. Però que no sigui de país petit que depèn del codi postal on han nascut per seguir. Els textos poden variar si necessites mantenir-te si depens del fet que et triïn l’obra. També compta el criteri del que tria la programació. Cal témer de la mentalitat catalana botiguera (en el sentit pejoratiu del terme, perquè les botigues són meravelloses). Quan Xavier Albertí introdueix sarsuela al TNC o es programa el Festival de Cinema de Sitges es despreocupen de si agradarà al seu públic.
Ara hi ha un corrent que es pregunta per què el TNC no pot produir musicals. O fer comèdies. Per què es menysté aquest gènere com si fos negatiu ser popular? O potser aquests productes més comercials ja tenen circuit privat i cal que el TNC sigui porta de risc contemporani.
Per això la feina de programar és creativa. Com la feina de dirigir. No només per als artistes. Programar no és cobrir només una escaleta i pensar en el públic propi. El públic es crea. No ens podem frenar a mirar d’omplir amb allò que a la gent li agradarà. Una tieta (jo ho soc) pot tenir la mateixa angoixa d’una persona de 25 anys de necessitat de ser algú. A tots dos públics els pot interessar la meva novel·la. La gent som gilipolles, però no tonta: Podem estovar-nos en relats predominants però els interessaràsi llegeix un llibre o veu una pel·lícula o una obra de teatre i veu que hi ha una vibració més enllà. No és un problema de coneixement: s’hauria de pretendre que la mateixa obra interessés a la meva mare i a l’Albert Serra.
‘Plagio’ pot interessar tant a la mare com a en Serra?
Sí. Una altra cosa és que els hi agradi (riu).
El llibre arrenca en el plagi/ homenatge d’‘Inundación’ a ’Flotación’. Potser també és el pes de creure’s en el que un escriu, o no.
Faig conya perquè Inundación (2017) va ser la meva primera novel·la. Fins a quin punt ets propietari de les teves idees? Un obra artística és per donar o per rebre? Tu la dones al món, l’ofereixes. Per què fas les coses? Per què et valorin externament o només per oferir-ho?
Al final, si es presenta un text a una editorial és perquè es vol veure publicada.
És clar que al final ha de tenir un cert reconeixement professional. No soc una hippy que diu “ no m’importa si es llegeix o no”. Vull qüestionar el qui, i valorar el què. El patrimoni, de qui és? Perquè si simplifiquem el relat acabarem dient que Picasso no pot interessar com a artista més gran del segle XX perquè era un maltractador: era les dues coses alhora. El Guernica és tant seu, com teu, com meu.
On queda la llibertat de l’individu? Com es relaciona cadascú amb la comunitat?
Què marca la identitat d’un mateix? Ets el que diuen que ets, el que has aconseguit, el que pretens ser. Ets pel que no has fet, com interpreten els budistes? Està més enllà del que fins ara hem vist que estava marcat pel gènere, per la sexualitat, en una cosmovisió capitalista: jo faig això; jo he aconseguit això; en què he estat millor que els altres. Però, en realitat, en competència amb els altres pots ser millor, igual, pitjor...; res és estàtic. Ara a Catalunya, com a país europeu, ens pesa molt el classisme d’una fàbrica. De fet, l’embrió del projecte partia de la història de conflictivitat laboral a la fàbrica Bonaplata de Barcelona. Pots discutir políticament sobre la mobilitat, però hi ha aspectes que no es debaten, com pot ser el reciclatge o el capitalisme.
Quines expectatives tens del llibre? S’ha publicat a partir d’un sobreesforç personal. És sostenible?
Que s’hagi publicat està bé, ho trobo guai. En narrativa, el temps no juga en contra; no hi ha un termini a estrenar. Ben diferent és amb un actor o un director que cal una data d’estrena. La beca m’exigia ensenyar què havia indagat però sense el requisit de publicar-ho. La beca està bé, però això no és França: no et donen un sou perquè puguis escriure. Aquí sí que ho fa el BBVA, toti i que és un banc, però benvinguda ajuda, sigui com sigui. En el cas de la beca Montserrat Roig estan mirant el projecte. Si hi haguessin filtres com a persona coneguda jo no l’hauria guanyat.

Llançar-se a la piscina de Foster Wallace

Foster Wallace surt citat diverses vegades a Plagio. Per l’autora, el mèrit d’aquest escriptor superdotat és que “pot arribar al detall sense haver de fer trames i subtrames. És com una piscina on pots arribar a molta profunditat”. Gonzalo Cunill va fer-ne una adaptació (En lo alto para siempre, 2019) que Font va aplaudir. Patrícia Font se sent bé dedicant hores a l’escriptura i sobrevivint com a professora de màster de gestió cultural. Convençuda del valor del llibre, va buscar una editorial independent petita “de les que llegeixin els llibres amb independència de la trajectòria dels seus autors”. D’aquelles que no prioritzen el rèdit econòmic al cultural. Plagio està escrit en castellà. En canvi, 111bis, finalista del premi Born de Teatre 2008 la va imaginar en català. De pares castellanoparlants, la narrativa li flueix en castellà, però el teatre, que transcendeix el text a l’escena, “només el puc entendre en català”, diu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia