Antonieta Puigbó, 104 anys de testimoniatge

Antonieta Puigbó i Borràs, una de les àvies (o més ben dit besàvies) centenàries de Barcelona al barri de Sant Andreu de Palomar, va morir dilluns a l’edat de 104 anys. Ahir mateix se’n va fer la cerimònia de comiat. Només cal repassar l’exhaustiu perfil que en va fer Xavier Aragall al blog andreuenc de Cap a Peus després d’una llarga xerrada per veure que la vida de Puigbó no va ser com la de qualsevol altra. Va néixer el 1919, quan els carrers de Barcelona estaven en flames per la vaga de La Canadenca, un dels fets històrics més rellevants del moviment obrer català. A diferència de tants dels nostres avis i àvies, que van viure sota el jou de Franco, ella va poder aprendre a escriure en català perquè ho va fer abans que aquest fos prohibit per Primo de Rivera el 1923.

Va viure, és clar, la Guerra Civil ajudant a la sabateria del seu pare, a Gràcia, mentre la família fugia de Barcelona a Llinars. El germà va anar al front i almenys va sobreviure als combats. Va veure, això sí, com molts nois ja no tornaven. En els seus records figuraven fets gens habituals per molts barcelonins i barcelonines, per exemple anar en tren a esquiar a la Molina, sense remuntadors ni res. Cap amunt fent força i deixant-se anar cap avall. Ja casada els van expropiar una casa fins que van trobar una llar definitiva. Que es confirma que va ser una vida gairebé de novel·la és la volta al món (tal com sona) que va fer amb la família, filles i tot, gràcies a un concurs d’una marca comercial ben coneguda. Entre els països i territoris que recordava hi havia Alaska, el Japó, l’Índia i l’Iran, quan encara era Pèrsia.