Societat

David Marca, un home de país

Mor un dels fundadors d’El Punt, antic president del consell d’administració i impulsor de Temps de Flors

Va ser el director de Cobega a Girona, senador i un gran activista econòmic i social

Encara presidia l’Associació Amics de les Flors de Girona

El canongí gironí. Així mateix se solia definir David Marca i Cañellas, que va morir ahir als 95 anys. Va néixer al municipi de la Canonja (Tarragonès), indret amb el qual mai va perdre el contacte, però la família es va traslladar per motius professionals a Girona el 1955, on ràpidament es va integrar en el teixit econòmic, cultural, social i polític de la ciutat. Segurament avui esteu llegint aquest diari –ja sigui en paper o en l’edició digital– per la seva visió, esforç i suport econòmic –no només el seu–en la fundació, juntament amb el d’altres persones, el febrer del 1979 d’El Punt, posteriorment Punt Diari i ara El Punt Avui. En va ser el primer president del consell d’administració i es va mantenir en l’òrgan de govern, com a secretari, quan l’empresari de Sant Dalmai Joan Bosch va aconseguir la propietat del mitjà amb l’empresa coneguda a través d’Edicions Periòdiques de les Comarques SA.

L’esforç per portar el primer número d’El Punt als quioscos va ser cooperatiu, de manera gairebé literal. Hi va haver un grup de petits accionistes que van posar-hi 25.000 pessetes i David Marca va encarregar-se de trobar-ne uns quants, amb més poder adquisitiu, que arribessin fins a les 250.000 pessetes. Així va néixer Edicions Comarcals, la gènesi d’El Punt, mitjà que estava cridat a trencar, i ho va fer, el monopoli informatiu en paper del diari franquista Los Sitios, posteriorment Diari de Girona.

Des de llavors, Marca també va ser un col·laborador assidu del diari amb columnes d’opinió sobre la realitat social i política a les comarques gironines. El 2015 en una tribuna, quan ja tenia 87 anys, ell mateix va calcular que havia sobrepassat els 1.500 articles, que havia parlat de tot acabant, com tants altres opinadors, embrancats en la lluita política en ple procés d’independència. “És cert que d’un temps ençà, amb l’ofensiva per la independència, sense proposar-m’ho, he escrit ben poc d’altres temes.” Amb tot, recordava allà mateix una de les pàgines que havien tingut més èxit i de la qual estava més orgullós de totes les que havia publicat: “Com fer l’ànec a Girona, o em sento cardat.” Allà escrivia en un to entre còmic i dramàtic de la fallida del Banc dels Pirineus, el 1981, que va deixar moltes famílies gironines amb “el cul a l’aire”.

“El mes vinent havia de fer 95 anys i ho volia celebrar amb una festa i tot. Era una persona molt especial. En algunes coses estava en plena forma, com ara calculant en pocs segons fórmules com la de jubilació. Ahir va fer un discurs als cuidadors de la residència sobre la importància d’alguns valors i tothom el va aplaudir”, explica la seva filla, Núria Marca. “De les coses que la gent no coneix tant d’ell potser diria que li agradava molt anar pescar i que amb la meva mare havien viatjat per tot el món.”

Cap a la Coca-cola

En l’àmbit econòmic i empresarial, Marca va liderar a Girona una de les empreses més influents durant molts anys, la distribuïdora de Cobega SA, més coneguda per la seva gran marca Coca-cola. Va ser sempre un home de la confiança de Santiago Daurella, la primera persona que va obtenir la llicència per embotellar Coca-cola a l’Estat espanyol el 1951. David Marca ja havia obert camí en la fàbrica de Barcelona però a Girona Coca-cola va esdevenir un símbol sobretot a Sarrià de Ter, primer pel gran magatzem que hi va obrir i després pel gran centre de producció que hi va acabar instal·lant el 1970, una màquina imparable de distribució just quan el turisme de masses arribava a la Costa Brava. Cap festa major sense Coca-cola, aquest era un dels altres secrets. “Va viatjar per tot l’Estat muntant fàbriques”, recorda la seva filla. “Li van dir –hi afegeix– de viure a Barcelona, però això de Girona va ser amor a primera vista.”

El 1992, per la competència dels països de l’Est, la fàbrica va tancar. “El dia que em van dir que havia de tancar-la vaig decidir plegar, perquè aquelles persones que havia d’acomiadar no eren personal, per a mi, eren amics”, explicaria posteriorment Marca. Malgrat això, va mantenir una bona relació amb la família Daurella.

Les vicissituds i els seus interessos també el van portar al món de la política. El 1979 es va presentar com a cap de llista per Girona per al Congrés amb Unió Democràtica de Catalunya quan encara no hi havia arribat Duran i Lleida. Segons ell, li va demanar el mateix Roca i Junyent. Era una llista de gent tan heterogènia que incloïa Montserrat Minobis, que a la llarga acabaria primer a Nacionalistes d’Esquerres i posteriorment a Iniciativa per Catalunya.

El segon intent va ser més reeixit. Jordi Pujol, amb el qual havia establert amistat, li va proposar obrir la llista al Senat per Girona el 1989. Va ser escollit i s’hi va estar vuit anys, on va ser vicepresident al Senat de la comissió d’Economia i Hisenda. Va aprofitar per aportar des de Madrid la seva mirada personal i lúcida sobre la política de la capital en una secció coneguda com Una veu al Senat. I, parlant de lucidesa, més endavant, quan la política el començava a esgotar fins i tot com a comentarista, ho va justificar amb paraules clares (2013): “Hi ha tot un món amagat en les polítiques de partit: de govern, teòrica, doctrinal, pactada, alguna contra natura, a les quals al comentarista li costa trobar el punt. Se senten exageracions, alternades amb mentides, i es veuen entabanades i camalletes evidents. Dit tot això, s’entén que ni em planto ni em retiro: alternant-ho, m’agradarà veure-ho des de la vorera i no enfangat i cabrejat i algun cop, maleir-ho des de dintre.”

Els seus interessos en la vida política i econòmica de la ciutat i les comarques gironines el van dur a institucions de referència, com ara la Cambra de Comerç, de la qual va ser vicepresident; la patronal Foment del Treball, de la qual va ser directiu, i la Creu Roja, institució de la qual va ser president a les comarques gironines. També va ser un dels aspirants a presidir Caixa Girona abans que Arcadi Calzada aconseguís el càrrec el 1996, quan la institució era un altre símbol de poder i gran influència a la societat gironina.

La d’El Punt no va ser l’única experiència amb els mitjans de comunicació que va tenir Marca. Va fer una aposta ferma, econòmica i personal per Ona Catalana, grup radiofònic que va incloure les emissores gironines Ona Girona, Ràdio Pirineus, Ràdio Ripoll, Ràdio Costa Brava i Ràdio Olot. L’objectiu era esdevenir la primera ràdio privada de Catalunya amb Josep Puigbò com a director general. Les emissions van començar l’11 de setembre del 2000 i es van fer fitxatges de renom, com ara els de Josep Cuní i Pere Escobar. Hi va entrar primer el grup Zeta però finalment el grup Prisa el 2005 les va adquirir per convertir-les més endavant en noves emissores de la SER. Tot i les dificultats econòmiques del projecte, el 2001 el grup va rebre el premi nacional de cultura de foment de l’ús de la llengua catalana. Marca també va ser premiat, personalment, amb la medalla al treball Francesc Macià de la Generalitat.

Temps de Flors

Les contribucions socials i culturals de Marca a la ciutat n’inclouen una altra de decisiva, ja que se’l considera cofundador de Temps de Flors, el festival turístic més important i que durant molts anys ell i pocs més van entossudir-se a tirar endavant tot i les reticències de l’Ajuntament. Marca, quan va saber de l’existència d’un concurs floral a Sant Pere de Galligants, va voler formar-ne part. Els espai d’exposició es van anar ampliant i el 1977, juntament amb Maria Cobarsí, va fundar l’Associació Amics de les Flors de Girona. Cobarsí s’encarregava de la part artística de la mostra i Marca coordinava la logística i la gestió econòmica de l’esdeveniment. L’exsenador va ser el director de l’exposició floral fins al 1992 i va continuar formant part de l’associació com a president honorífic.

Ell mateix explicava que gràcies a la seva influència a Cobega i també a Ona Catalana va aconseguir que l’expansió fos un fet. Amb els treballadors de Sarrià aconseguia maquinària i personal tècnic. “200 venedors de Coca-cola van encartellar Catalunya” va admetre en un escrit mentre la seva cadena de ràdio en feia difusió gratuïta en 25 emissores de tot el país. “Quan vam fer pagar per l’entrada vam recaptar 276.000 euros, que van servir per refer la teulada de Sant Domènec, el paviment i l’enllumenat”.

Els orígens

Marca no va oblidar mai els seus orígens a la Canonja. “Des de segles, els Marca havien estat agricultors vinaters. Terratinents importants.” En un formidable article recordava que el seu besavi va acompanyar el ministre Miret en l’expedició als EUA del 1891 per saber si era cert que havien descobert un cep bord resistent a la fil·loxera, que estava destruint les vinyes. Segons el fantàstic relat familiar, l’expedició va robar un miler de plantes a San Diego i va viatjar amb mules, diligències i carros per arribar a Houston, on es van embarcar rumb a Barcelona (1.800 km). “Gràcies a això es van repoblar totes les vinyes de l’Estat.” Del seu pare, pagès i republicà, n’admirava les seves històries: “Mira fill: saps que soc republicà de soca-rel. Per a un país demòcrata que aspiri a la llibertat, la república és el millor govern. Ara bé, els pagesos, quan vam viure millor i teníem un duro, va ser amb la dictadura de Primo de Rivera. Treball i pau, ordre i respecte, carreteres i ferrocarrils, els productes del camp a bon preu...” “En realitat, els Marca eren diferents!”, reblava l’exsenador. No li faltava raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia