Societat

MARIA ASSUMPCIÓ PIFARRÉ

PRIORA DEL MONESTIR DE SANT DANIEL DE GIRONA

“El monaquisme és una opció radical de vida”

La vida monàstica continua exercint una seducció entre la gent d’avui i aquest és un dels motius pels quals un dels nostres serveis és el d’hostatgeria
La pregària és l’art fonamental per alliberar-nos interiorment i descobrir en nosaltres la paraula de Déu, la paraula de vida autèntica
Tenim molts hostes assidus i ens complau molt, perquè vol dir que tenen el monestir com un espai present a la seva vida

Q

uines diferències hi ha entre la vida monàstica que vostè va conèixer quan es va fer monja i l’actual?
La comunitat es continua regint, encara avui, per la regla de Sant Benet. L’estil de la vida de les monges ha variat en algunes coses, però en els trets principals no és gaire diferent. La regla de Sant Benet ha regit el monestir de Sant Daniel al llarg dels segles i la seva vigència ha estat possible per la senzillesa de la regla i perquè s’ha anat adaptant als temps. Fa més de 50 anys que vaig entrar al monestir i és clar que algunes coses han canviat. Quan hi vaig entrar, vaig trobar una comunitat molt oberta i acollidora, en aquell moment formada per 30 monges, algunes de molt joves i d’altres de mitjana edat, totes amb força i amb plenitud de vida. Ara en som menys, és un fet, hi ha tasques que no podem fer nosaltres mateixes i les deleguem en amics i persones que treballen al monestir i que sovint tenen un fort vincle amb la comunitat que va molt més enllà de la relació laboral. El dia d’una monja benedictina del monestir de Sant Daniel transcorre entre la pregària i el treball, i també es dedica temps a la lectura. L’activitat de la comunitat és diversa al llarg del dia i adaptada als temps actuals i a les necessitats del monestir. Totes les hores del dia es dediquen a intentar subratllar els valors fonamentals de l’Evangeli. El monaquisme continua exercint una seducció en els homes i dones d’avui i aquest és un dels motius pels quals un dels nostres serveis és l’hostatgeria. Donem forma, així, a un altre dels pilars del monaquisme benedictí, l’acollida, que també ens permet estar en contacte de manera directa amb els problemes i sofriments de les persones que s’acosten al monestir. I amb les seves alegries, és clar.
Com és el dia a dia al monestir?
La jornada d’una monja benedictina del monestir mil·lenari de Sant Daniel no es pot comprendre sense emmarcar-la dins del bell entorn de la vall i les seves parets de pedra forjades d’història, que donen gruix i vida a tota una jornada monacal. La jornada comença a l’alba, amb la pregària de matines, que s’inicia amb les paraules “Obriu-me els llavis, Senyor”. És una hora propícia per al silenci i l’aprofundiment en la fe. Una estona de pregària personal i, tot seguit, tenim les laudes, pregària de lloança a Déu pel nou dia. Els salms ens aporten el diàleg amb Déu i la vida en plena comunió amb totes les sofrences, problemes, joies i alegries de tota la humanitat. Tot seguit, la celebració de la paraula o bé l’eucaristia, és un dels moments més solemnes i cabdals del dia, perquè ens fa endinsar-nos dins del gran misteri de la salvació i la vida. Després, a esmorzar i, tot seguit, cada monja s’adreça al lloc on farà la seva tasca o servei. Després de dinar i d’una estona de repòs, i ja acabat el treball del matí, tenim una hora de lectio divina, estona clau perquè les monges de la comunitat s’endinsin en la reflexió de la Sagrada Escriptura o temes diversos. Després d’un dia viscut intensament, emprenem la pregària de vespres a les set de la tarda i ens disposem de nou a entonar un cant de lloança i d’acció de gràcies. Quan ja cau el dia, es fa una reflexió i acabem amb el res de les completes. En aquella hora, el silenci i la quietud de la nit ens embolcalla, tot és pau i harmonia.
Quin significat tenen per a vostès l’oració i la contemplació?
La vida de la monja benedictina es forja dins d’una comunitat orant i la tasca primordial és fer present la primacia de Déu. És a través del contacte assidu amb la seva paraula que fem l’aprenentatge de relacionar-nos amb Déu. La paraula només pot ser acollida en un ambient de pau, de silenci, i amb una lectura reflexiva i atenta. La pregària és l’art fonamental per alliberar-nos interiorment i descobrir en nosaltres la seva paraula de vida autèntica. Però per escoltar-lo ens cal fer neteja, hem d’entrar en contacte amb les profunditats del nostre ésser, fer callar els reclams que ens venen des de fora, fer callar el jo amb les seves pors i ambicions. Quan a dins nostre hi ha silenci, podem escoltar, estimar, valorar l’altre en majúscula. Podem acceptar el misteri del Déu trinitari. Els contemplatius som persones presents i actives per recordar les meravelles de Déu a tot el món.
La preocupen les vocacions?
És un moment complicat per a les noves vocacions i és un aspecte sobre el qual fa molt temps que es reflexiona, perquè a més és un fet amb un comportament molt desigual arreu del món. El monaquisme, l’opció de vida contemplativa, és una opció radical de vida per a la qual no pas tothom està preparat. És un tema complex que cada comunitat afronta de manera diferent.
Què va representar que els atorguessin la Creu de Sant Jordi?
Per a la comunitat del monestir de Sant Daniel va ser un gran honor rebre la Creu de Sant Jordi el 2015. Va ser una gran sorpresa i un goig immens. En aquells anys havíem iniciat la celebració del mil·lenari del monestir i uns amics, sense dir-nos-en res, ens van proposar per rebre la Creu de Sant Jordi. Recordo el dia que vaig rebre la trucada del conseller de Cultura, que aleshores era el senyor Ferran Mascarell, per comunicar-nos-ho. Va ser un reconeixement a totes les generacions de monges que de manera ininterrompuda han format part de la comunitat del monestir de Sant Daniel. Aviat és dit, mil anys. Vol dir que el monestir ha estat una institució present al llarg de la història del nostre país. Assistir al lliurament de la Creu de Sant Jordi, al Liceu, va ser tota una experiència.
Sent el de Sant Daniel un monestir mil·lenari, què destacaria del seu patrimoni arquitectònic?
És un fet que tant l’església com el claustre, d’estil romànic, són dos llocs bellíssims i que són el centre al voltant del qual es desenvolupa l’activitat de la comunitat, uns espais d’una bellesa senzilla i austera que inspiren la nostra pregària. El bisbe Francesc Pardo parlava de “pedres pregades”. Però també hi ha nombrosos racons del monestir on es pot gaudir de la bellesa de la seva senzillesa, del seu silenci. Els antics parladors, la fogaina, el celler..., espais que s’han anat modificant amb els segles i que són testimonis arquitectònics tant del passat com d’usos més presents. A part del patrimoni arquitectònic, també voldria destacar el patrimoni documental, ja que tenim un arxiu històric obert a la consulta dels estudiosos. I també el patrimoni moble, amb algunes peces destacables com el sepulcre de Sant Daniel, del segle XIV. Des de fa uns anys, precisament arran del mil·lenari, organitzem visites guiades i mirem de donar a conèixer tot aquest patrimoni.
El monestir continua molt vinculat a Girona. Ha format una petita comunitat també de persones laiques?
Estem molt vinculades a la ciutat de Girona. Ens agrada estar en contacte tant amb institucions com amb associacions amb les quals col·laborem en diversos projectes, tant de difusió del patrimoni cultural del monestir, en línia amb allò que assenyalava en la pregunta anterior, com de caire social, dins les nostres possibilitats. Tenim la sort que el monestir és molt estimat i tenim molts amics. I sí, penso que podem dir que tenim al nostre voltant una comunitat de persones laiques. Però casa nostra és la vall de Sant Daniel, un lloc preciós, on l’ambient de veïnatge és molt cordial i els veïns aprecien el monestir. I amb ells també organitzem algunes activitats conjuntament, especialment amb motiu de la festa major de la vall.
Com van viure la pandèmia? Els va afectar el confinament?
Doncs la pandèmia va tenir dos vessants per a nosaltres. Per una banda, no va ser complicat, perquè al monestir tenim tot allò que necessitem per viure; vull dir que desplaçar-nos no era una necessitat i no poder-ho fer no va dificultar la nostra quotidianitat més enllà dels problemes que, com tothom, vam anar solucionant a mesura que ens els trobàvem. Per l’altra banda, i aquí ja va ser diferent, ens arribava tot el patiment provocat per la pandèmia en tants i tants fronts diversos: les notícies de persones que morien i el dolor de les persones que tenien familiars que morien i no els podien acompanyar; de les persones necessitades que encara veien empitjorades les seves condicions de vida per culpa de la pandèmia; l’esforç i l’esgotament de les persones que treballaven en l’àmbit sanitari... Hi va haver gent que va patir tantíssim...
Des del 2013, disposen d’un servei d’hostatgeria. Quin tipus de persones hi acudeixen?
L’acollida és un dels pilars de la vida benedictina i tothom que busqui un lloc de treball, de recés, de reflexió, és benvingut a l’hostatgeria. Venen persones molt diferents! Des de qui busca un espai on poder concentrar-se per poder preparar un examen o unes oposicions, fins a escriptors o traductors, o persones que venen a fer exercicis espirituals. També venen grups organitzats que tenen com a objectiu fer una activitat concreta que requereix aquest espai de silenci i de treball que ofereix l’hostatgeria. Poden ser grups que venen a fer trobades de reflexió per endegar un projecte, o grups de meditació. Els hostes que ho desitgen poden compartir amb nosaltres algunes de les pregàries.
Tenen hostes que repeteixen l’experiència?
Sí, tenim molts hostes assidus i aquest fet ens complau molt, perquè vol dir que tenen el monestir com un espai present a la seva vida on poder venir a passar uns dies de retir quan ho necessiten, un lloc on tornar. De vegades passen anys sense venir, però ens expliquen que tenen el monestir present i que saben que hi és. Hi tenim molt bons amics, entre els nostres hostes.
Finalment, com veu una monja benedictina la societat actual?
Confusa, però soc optimista quan miro en concret les persones. Si bé no és actualment una època de grans lideratges, sí que veig gent molt vàlida, compromesa i entusiasta, amb valors.

Patrimoni històric i artístic

Nascuda a Barcelona el 1943, la germana Maria Assumpció fa 58 anys que va ingressar al monestir de Sant Daniel, on actualment viuen cinc monges. És una apassionada de l’art i ha trobat a Sant Daniel el seu escenari vital. Aquest és l’únic monestir benedictí del bisbat de Girona i un dels seus objectius és donar a conèixer els valors de la vida monàstica i contemplativa, i la figura de Sant Benet i la seva regla, que es resumeix amb el famós ora et labora. Ha estat ocupat ininterrompudament des que, el 1015, Ermessenda de Carcassona i Ramon Borrell, comtes de Barcelona, Vic i Girona, en van impulsar la construcció. Actualment s’hi ofereixen visiten guiades per conèixer el seu patrimoni, com l’església i el claustre romànic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia