El rei, Armada i el 23-F
Molts enamorats, contra una certa tradició catalana, celebren el 14-F com un dia especial. Nosaltres ja sabem que això ho fem, o ho hauríem de fer, per Sant Jordi. En qualsevol cas al febrer molts tenim al cap una altra data icònica, en aquest cas de la democràcia espanyola: el 23-F. El 2031, quan ja tindré cap a seixanta anys, se’n farà públic el sumari, perquè ja hauran passat 50 anys del fets. Paciència.
A l’antic secretari i millor amic del rei, Alfonso Armada, li van caure 26 anys de presó per rebel·lió, però, ai las, va ser indultat el 1988. Quines coses. Joan Carles, el campechano, no va comparèixer fins a la 1.14 h de la matinada però les comunicacions de La Zarzuela d’aquella nit no s’han fet públiques. Amb tot, l’operació no només per deslliurar la monarquia de qualsevol responsabilitat sinó per considerar-la la salvadora de la democràcia va ser efectiva i encara dura avui dia.
A banda que Armada fos ajudant del rei, aquell 23-F també van faltar a classe misteriosament, o no, Felip, Elena i Cristina i els fills nord-americans de la base de Torrejón. El 2012 el Der Spiegel va revelar que l’ambaixador d’Alemanya a Madrid, Lothan Lahn, va trobar-se unes setmanes després del cop amb Joan Carles I. Aquest no només li va mostrar la seva comprensió sinó la seva “simpatia” amb els colpistes. En resum: “Només volien el mateix que tots: el restabliment de l’ordre, la disciplina, la seguretat i la calma.”
Pel que s’ha anat sabent, per mitjà d’investigacions independents i filtracions no interessades, Armada, en definitiva, havia de ser, amb el beneplàcit del rei, el president d’un govern de concentració sense partits catalans ni bascos. Només faltaria. Tejero es va emprenyar quan va saber que en aquest futur executiu hi hauria Carrillo i membres del PCE. Fins aquí podíem arribar.
Tot i que al final tota l’operació militar se’n va en orris en un espectacle televisiu i radiofònic molt esperpèntic, el cop –no en la forma però sí en el fons– va acabar triomfant. Un any després el parlament espanyol va aprovar la Loapa per posar punt final a les demanes d’allò que a la Constitució es va batejar com “nacionalitats històriques”. El rei, a més, va reafirmar el seu poder i va liquidar qualsevol oposició republicana. Un favor que mai va poder agrair prou al general Armada, per molt que aquest morís tranquil·lament al seu pazo gallec.
Intocable
Un dels fets més paradoxals de la història de la transició –ells en diuen democràcia– és que l’antic rei espanyol hagués d’abdicar pel fet de caçar quatre elefants i enllitar-se amb qui li vingués de gust, i que no hagués ni de declarar en el judici del 23-F quan se suposava que ell mateix era el cap de les forces armades i que Armada havia estat el secretari de la Casa del Rei i era el seu confident. Ni que fos per donar context a tot el que havia passat, el fiscal l’hauria d’haver cridat, però probablement abans de fer-ho s’hauria deixat arrencar tots els queixals un per un i sense anestèsia. Així era el poder de Joan Carles als anys vuitanta.
Un amic de Borrell, l’ombra de Felip VI
El rei s’ha cansat de Jaime Alfonsín. Qui era aquest senyor? El seu cap de la Casa del Rei. Cobrava uns 150.000 euros l’any i era la seva ombra des que aquest era príncep. Al seu costat va aprendre dues coses molt importats: que la monarquia és hereditària (ni eleccions ni res) i que el rei a Espanya és immune davant la llei. El nou fitxatge de Felip VI s’adiu perfectament amb la seva personalitat, un bon amic de Josep Borrell, Camilo Villarino, que ha fet de les seves sempre amb el suport de ministres del PP i el PSOE en el Ministeri d’Afers Exteriors. Va treballar quatre anys a l’ambaixada del Marroc, precisament el país on el rei espanyol té un dels seus principals amics i aliats, Hassan II.
Sabino Fernández Campo
Després d’Armada, el secretari general i cap de la Casa del Rei espanyola va ser l’enyorat, per molts, Sabino Fernández, tot una peça. Va ser un dels militars de la Falange que es van aixecar el 1936. Armada va ser el seu protector i el va recomanar a Franco per a diferents càrrecs en el govern espanyol mentre ascendia al càrrec de tinent general. El mateix Armada va recomanar a Joan Carles I perquè l’agafés com a principal conseller. Dit i fet. El 1990, en la seva substitució es veu que pel mig hi va haver una recomanació de Mario Conde i Marta Gayá, però aquesta ja és una altra història.
