El caos s’apodera de l’estació de Sants

Deu ser cosa de l’edat, però un ja n’està fins al capdamunt de viure moments o esdeveniments històrics. Prou. Després d’una pandèmia, un procés que no ens ha dut enlloc, guerres o conspiracions vaticanes, l’enèsim intent per cercar una certa pau d’esperit es va veure alterat un dilluns al migdia per una apagada total provocada per ves a saber què. I mentre l’endemà, ahir, el país es refeia pas a pas d’aquesta nova sotragada col·lectiva, el servei ferroviari no escatimava esforços per sorprendre’ns amb una versió encara més desmillorada del desastre que sol ser sempre. Perquè si en una jornada dita normal rodalies i companyia ja fallen més que una escopeta de fira, què es podia esperar després d’una caiguda general del subministrament elèctric? Doncs poc menys que un caos institucionalitzat en tota regla com el que es va viure al matí a l’estació de Sants de Barcelona, sintetitzat en la imatge de cues de centenars i centenars d’usuaris majoritàriament desorientats, en menor mesura resignats i de manera unànime malhumorats per hores d’espera, falta d’informació i, sobretot, la perspectiva d’un servei que estava lluny de normalitzar-se.

Una carpa de la Creu Roja situada a l’accés principal de la plaça dels Països Catalans, i on es repartien pastes o sucs entre viatgers i passavolants, era una primera estampa que alertava de la crisi viscuda. Res, però, comparat amb el que era l’interior de la instal·lació, un caos absolut de gent que pels volts de les onze del matí era presonera de la més absoluta incertesa. A aquella hora rodalies continuava inoperativa i a les pantalles només s’anunciaven dos trens, de l’R2 i l’R1, que eren els únics en servei. La resta, res. Pel que fa a la llarga distància, només funcionava d’aquella manera l’enllaç amb Madrid, amb retards, però, que podien arribar a ser d’una hora i mitja per comboi. Aquest funcionament a peu coix provocava que davant de les finestretes de Renfe o atenció al client es formessin cues quilomètriques de viatgers que demanaven informació o, majoritàriament, volien ser recol·locats ja que tenien bitllets de trens que havien estat cancel·lats per la pana. “Portem aquí plantades des de primera hora i a veure si hi ha sort”, comentava Pepi Carrasco, que juntament amb una amiga, la Pilar, tenien l’esperança de poder trobar plaça en un AVE que sortia cap a Madrid, en teoria, a un quart d’una. Una perspectiva que era de privilegiada comparada amb la d’aquells que, per contra, anhelaven anar al País Valencià o el nord o el sud de l’Estat, i per als quals no hi havia cap servei a la vista. Tocava esperar. És el cas del Kouadio Marius, un jove de la Costa d’Ivori que forma part d’un grup de 19 persones que dilluns van fer nit a l’estació. “Havíem de sortir a les 15 h cap a Sevilla, i quan vam arribar i ens van dir el que havia passat, vam decidir buscar un hotel, però ens demanaven 1.000 euros per quatre habitacions”, relatava, i afegia que davant d’aquesta perspectiva van decidir dormir a Sants. “No ens han donat informació i només una ampolla d’aigua en tota la nit. Ara estem pendents de què fer ja que segurament haurem de refer el trajecte i anirem a Madrid”, afegia, més cansat que enutjat, donades les circumstàncies. I, així, fins a la propera apocalipsi, que ves a saber quan serà i, sobretot, amb què ens sorprendrà aquest cop.