La monarquia
Lluís Simon
Poder català a Roma
No hi ha hagut papes espanyols, però sí dels nostres. Quan érem tot un imperi, no com ara. Calixt III (Xàtiva) va ser el primer papa dels Països Catalans. No va arribar al Vaticà per casualitat. Alfons el Magnànim va jugar-hi un paper determinant. De fet, Alfons de Borja, el nom del futur pontífex, va ser durant molts anys el seu servent. Va ingressar en la cancelleria reial el 1417 i des d’allà va començar la seva trajectòria meteòrica com a promotor de negocis de la cort, regent i vicecanceller.
El monarca el va nomenar canceller de l’Estudi General de Lleida, però el seu salt a l’arena internacional va arribar durant les seves gestions per resoldre l’enèsim cisma. Borja va dirigir en persona les operacions per tombar la resistència de l’últim bastió. I heus aquí que va obtenir una altra recompensa reial: el bisbat de València (1429). Poca broma. Com si fos un autèntic 007 al servei de sa majestat, va intervenir en tots els grans conflictes d’aquells anys, fins i tot per resoldre crisis amb la corona de Castella, per conquerir el regne de Nàpols o per liderar l’ambaixada catalana al concili de Florència.
El seu poder a Itàlia va anar en augment. El 1444 va ser nomenat cardenal, encara al servei del Magnànim. Es va envoltar de servidors dels Països Catalans en el seu camí cap a la “glòria”. Finalment en el conclave del 1455 va ser escollit papa com a successor de Nicolau V. Va fer el seu jurament d’inici del papat en la seva llengua materna, la catalana. Això sí, va prometre que esborraria de la faç de la terra els heretges seguidors de Mahoma. Va fracassar. Va ser just llavors quan Alfons va perdre el control sobre el “seu” papa, que embolcallat amb l’omnipotència del càrrec va anar a la seva. Va pretendre recuperar Constantinoble amb una croada que no va tenir el suport d’Alfons. Els turcs van aprofitar la divisió dels prínceps europeus per fer-se forts.
Es van obrir altres fronts diplomàtics al bisbat de València i a Nàpols. El papa havia de fer equilibris entre els interessos italians i els catalans, i la relació amb el Magnànim es va refredar després de 40 anys de col·laboració mútua. Ambdós van morir el 1458, amb pocs mesos de diferència.
Calixt, amb tot, no havia perdut el temps a Roma. Entre els col·laboradors que s’havia endut de la corona catalanoaragonesa hi havia el seu nebot Roderic de Borja, que acabaria essent el futur papa Alexandre XVI. El poder dels Borja es va anar assentant en uns anys en què els historiadors reconeixen que el català va ser una llengua imprescindible a l’epicentre del món occidental al segle XV: el Vaticà.
Alexandre VI
Nascut a Xàtiva, Roderic de Borja, el segon papa valencià, va ser escollit el 1492, l’any que Colom va arribar a Amèrica. Va ser ell qui va decretar les conegudes butlles alexandrines que confirmaven el domini de la corona de Castella sobre totes les terres descobertes més enllà de l’Atlàntic. Durant el seu pontificat, com tots els papes, i més aquells anys, va jugar un paper polític clau enfrontant-se al rei francès Carles III, quan aquest ja es dirigia cap a Roma amb voluntat expansionista. Va procurar sobretot que la seva família, ja amb gran poder, n’acumulés encara més; no només a Roma, sinó a Itàlia, Castella i els Països Catalans. Quan va morir (1503) va córrer el rumor que havia estat enverinat. Va ser enterrat a l’església romana de Santa Maria de Montserrat, al costat del seu oncle, Calixt III.
Premi al botifler del segle
Aquesta setmana Josep Borrell, l’home que vol desinfectar Catalunya d’independentistes, ha rebut un premi d’aquells que tan assaboreixen els polítics de la transició que han defensat la monarquia i els Borbons com si els hi anés la pròpia vida. Felip VI li ha lliurat un guardó anomenat Carles V per la seva presumpta contribució als valors europeus. No ha recordat en el seu discurs que mentre el socialista era l’alt representant d’afers exteriors de la UE va esclatar la guerra d’Ucraïna. Ni un trist alto el foc va poder negociar. El seu rol en el conflicte a Palestina també ha estat nul, un zero a l’esquerra. Si és impossible, com sembla, que el guardó s’hagi lliurat per la seva tasca a Europa, doncs només queda un altre àmbit per premiar-lo, el seu botiflerisme irredempt.
Rescat en alta mar?
Aquestes últimes setmanes, si algú vol perdre el temps en llegir la crònica rosa (o blava) sobre tot el que envolta el viatge de la princesa Elionor en el veler Juan Sebastián Elcano, podrà fer-se la idea que els seus companys, o la majoria, rondinen que l’hereva al tron no fot ni brot. També circula la teoria d’una depressió profunda, provocada per la mar o perquè se sent abandonada o que la reina ha intentat sense èxit repatriar-la per evitar mals majors. De moment, s’han pogut fer una foto més de cara a la galeria. La noia, però, no fa bona cara.
