Partits polítics: el vertigen del 15-M

El fenomen del 15-M – sigui un esclat social, un crit d'alerta, un estat d'ànim o un nou moviment social– continua viu. No se sap exactament on, com ni quan, però sí que se sap que ha tornat al carrer. Els difusos “indignats” catalans s'han cansat d'explicar durant mesos i mesos que no havien desaparegut: que hi han estat sempre i que hi continuaran sent. Aquest 15-M, diuen, no celebren cap aniversari de fets passats, sinó la continuïtat d'un fil roig teixit i desteixit als barris, a les associacions de veïns i a les universitats durant l'hivern. Els mateixos partits polítics, tot i ser el blanc preferit dels dards dels activistes del 15-M, els reconeixen una influència notòria sobre l'estat d'ànim de la societat catalana. Polítics de CiU, ERC, el PSC o ICV-EUiA s'han apuntat a l'agenda pròpia alguns dels seus reclams, com ara la regeneració dels partits, fer una llei electoral proporcional o aprofundir la participació ciutadana en política a través de referèndums. Uns amb més força, d'altres amb menys. Uns per atreure nous votants, d'altres per convicció. Això sí, com a mínim, tal com expressa Anna Simó, portaveu d'ERC, s'han sentit “interpel·lats”.

Al 15-M el molesta que el defineixin. El periodista Juan Luis Sánchez, especialitzat en el fenomen sorgit a la Puerta del Sol de Madrid, exposa la seva tesi: “Al 15-M el molesta que li pengin etiquetes, que li diguin què hauria de fer i que li pressuposin uns ritmes d'actuació política, com si ells fossin ‘alguna cosa', com si en parlar d'ells es parlés d'‘algú'.” Això pot ser una estratègia defensiva d'un moviment encara dèbil. Tanmateix, això fa que per no ser increpats els polítics, sobretot dels partits d'esquerres, tinguin màxima precaució cada cop que mencionen la xifra i la lletra 15-M. La pregunta, però, agradi o no agradi als “indignats”, és, un any després, si el moviment ha tingut influència política o no. En les eleccions municipals del maig del 2011, no gaire. I en les estatals de la majoria absoluta de Rajoy, tampoc gaire. Què ha aportat, doncs, l'indefinible moviment del 15-M, les seves demandes, a les places i les seves multitudinàries manifestacions primaverals, sobre el dia a dia del funcionament i l'actuació dels partits catalans?

Intentant superar la nostàlgia de les places, l'objectiu de tot moviment social és influir en la política. Això sembla que no agrada a una part dels activistes del 15-M que volen fer “política des de baix”. Una altra part, però, sí que creu que si no aconsegueixen “influència” sobre ells “serà difícil canviar les coses”. Qui controla la política –qui fa les lleis– avui són els partits polítics. Hi ha una ILP en marxa per aconseguir la dació en pagament dels pisos; però, per això, caldrà convèncer el Parlament. Hi ha una demanda social per fer una llei electoral catalana; però, també, aquí es necessitarà el consens dels partits. Hi ha també una protesta contra les retallades en l'estat del benestar; i, naturalment, aquí la potestat de fer i desfer és dels governants. Per tant, apolític o no, el moviment necessita influir en els partits.

Qui més cas fa, i continuarà fent, als “indignats” és la coalició ICV-EUiA. “Les propostes concretes del 15-M ja les havíem proposat nosaltres, tot i que potser molta gent no ho sabia”, reivindica Joan Herrera, secretari general d'Iniciativa. Segurament, però, qui menys necessita escoltar-los i qui més lluny es troba és el PP. El govern de Rajoy tolerarà les manifestacions i acampades d'aquests dies, però si la cosa es complica hi haurà ball de bastons. Enmig de l'enrenou, el PSC, ERC i CiU s'ho escolten i prenen nota amb diferents graus d'entusiasme.

Els partits d'esquerres admeten que l'esclat del 15-M ha influït en ells. Mai en el programa, però sí en idees concretes. El nou líder del PSC, Pere Navarro, escollit vuit mesos després de la revolta de les places, és partidari d'alguns canvis en els partits per tal de democratitzar-se més i obrir-se a sectors socials. “Reconec que cal un aprofundiment democràtic. No val votar només cada quatre anys”, opina el també alcalde de Terrassa. “Això ja ho teníem present al PSC i el 15-M hi ha posat més força.” Però quin canvi concret farà el partit per obrir-se més enllà de les paraules? “Farem unes primàries ciutadanes per escollir el candidat a les eleccions catalanes. A França el PS ja ho fa”, respon. Navarro reclama que la ciutadania hi participi més que mai: “El 15-M va ser el de l'Indigneu-vos, però al PSC ens quedem amb la seva segona part, el Comprometeu-vos.”

Ni tan sols Convergència, malgrat les crítiques rebudes per les retallades en salut i educació fetes pel govern de la Generalitat, vol aparèixer enfrontada als “indignats”. “Han passat moltes coses i hem de reflexionar, hem de donar-hi un parell de voltes”, pensa el secretari de moviments socials de CDC, Josep Maria Violant. “Aquest moviment s'ha manifestat amb reivindicacions ben diferents i de moltes en podríem parlar. Fins i tot en algunes no estaríem tan lluny”, assegura el mateix dirigent. Tot i això, Violant posa alguns punts sobre les is: primer, “moltes de les demandes no es poden fer per la realitat econòmica que patim”; segon, “el sistema democràtic de representació actual és el millor”, i tercer i últim, “CiU ha de ser més prudent que ningú ja que som dos partits de govern”.

Per contra, ICV i ERC defensen que han tingut molt en compte les propostes de “regeneració democràtica de la política”. La portaveu republicana, Anna Simó, exhibeix que han tornat a posar sobre la taula la llei electoral catalana. “Tot i això, no hem avançat gaire. Hi ha un problema de cultura democràtica”, reconeix. Simó, però, creu que el 15-M ha tingut més “impacte social” que polític i que ha afectat sobretot les “actituds dels ciutadans, els valors de la solidaritat, la mobilització al carrer o les ganes de debatre”. Conclusió republicana, segons Simó: “Els canvis són lents.”

El 15-M sempre va dir allò d'“anem lents, perquè anem lluny”. Per això el líder de l'ecosocialisme, Joan Herrera, argumenta que el més important de tot plegat és que el moviment “interpel·la” els partits en el “com” fer política i no tant en el “què”. Herrera admet que els toca fer –també a ells– “una reflexió profunda” per tal de “refundar la manera de fer política”. Un dels quatre eixos de debat del procés cap a l'assemblea d'ICV és, precisament, “les alternatives a la vella política”, és a dir, a les llistes tancades, la desconnexió entre dirigents polítics i societat o la poca participació interna als partits. Per exemple, arran del maig del 2011, Herrera opina que han ampliat la seva presència al carrer i s'han ofert “com una peça important, però no l'única”, per ampliar les mobilitzacions socials.

El secretari general d'ICV entén les crítiques del “No ens representen” i “No els votis”, però, en aquest punt, discuteix amb el 15-M. “Si no canalitzen les seves protestes a través de la política [institucional] anirem cap a escenaris de poder totalitari”, opina, ja que “els partits són instruments pel canvi social”. Aquí tots els partits catalans, sense fissures, estan d'acord. Simó només hi afegeix que els partits han de continuar “treballant” perquè “ens vegin com un instrument útil per canviar les coses que no funcionen”. Tot i això, exclama: “Jo ja em vaig indignar fa anys per moltes injustícies i per això vaig entrar al meu partit.”