A la Nau de la Universitat
L'ESTORA
Al Centre Cultural «La Nau», la vella i històrica seu de l' Universitat, on jo vaig estudiar dret, acull dos importants exposicions; es tracta d' una cita a la que els demòcrates no podem faltar.
Evocarem com el 28 de març de 1939, va sortir del Port d' Alacant el darrer vaixell amb gent que fugia de les tropes franquistes. Eren 2.638 persones que abandonaven la seua terra buscant acollida en altres llocs, abans ja havien fet el mateix prop d'altres naus, arribant al nord d'Àfrica unes 39, on començaria una dura etapa d'exili no exempta de perill i dolor. En aquesta ocasió s'han recuperat històries, testimonis d'aquell autèntic calvari. No em resta més que insistir, perquè val la passar per la Nau. Una vegada més eixireu d'aquell silenci que ens imposaren sobre la guerra i l'exili.
L'altra mostra, ens porta altre capítol de la memòria, més propera i que alguns de nosaltres ja visquérem, la de tres professors universitaris que a les darreries del franquisme es pronunciaren a favor de la democràcia, i que ho feren des de l'àmbit acadèmic, acostant l'ànima “mater” a una societat que es revelava contra el Règim. Francisco Tomás y Valiente, Manuel Broseta, i Ernest Lluch, el dos primers a Dret i el segon a Econòmiques, van estar, a més d'innovadors i estudiosos, amb un compromís amb la democràcia, com podreu comprovar a l'exposició.
No vaig a descriure allò que hi ha a «La Nau», més aviat aquestes línies volen ser una mena de comentari paral·lel des de la meua perspectiva. Diré que recorde al jove professor d'història del dret Tomàs y Valiente, amb la seua veu potent explicant-nos amb rigor les institucions velles del nostre dret. De la seua posterior etapa com a catedràtic a Salamanca tenia notícies. posteriorment com a President del Tribunal Constitucional vaig seguir la seua trajectòria.
Amb Ernest Lluch contactem quanva eixir la revista “Diàleg” a principis del seixanta, més tard vindria com a professor, encetant l'estudi i investigació de l'economia valenciana, junt amb Alfons Cucó i altres, i procurà donar vida a un socialisme valencianista, una empresa que abans ja havíem assajat altres .
Quan al professor Brosseta, situat en un espai ideològic conservador, però democràtic, no li manquen mèrits, participà a la Junta Democràtica, l'exposició aclareix prou la seua activitat política i, a partir, però, del final de la dictadura, se situà en mig de les polèmiques sobre la identitat, ja que es manifestà en contra del projecte de Països Catalans, alineant-se amb la UCD en un autèntic “gir”en paraules del professor Cucó.
Aquest capítol explica com des de postures del valencianisme fusterià fos considerat coma “blavero”, oblidant-ne la seua activitat, moderada òbviament, en pro de la democràcia.
Recuperar, doncs, la memòria, contextualitzar-la, i fer-ho amb neutralitat, com s' ha fet a les exposicions de referència resulta necessari, i més quan de nou reviscola el secessionisme del blau.
