Els interrogants del 4-F

La finca on es feia la festa, a la qual s'hi accedia pagant, era l'antic Palau dels Marquesos d'Alòs, un edifici històric que va quedar abandonat després d'haver estat la seu de la Penya Cultural Barcelonesa. L'immoble, que es va anar degradant, va ser ocupat el 2002 i es va habilitar com a espai cultural autogestionat, fins que el 2004 uns individus el van convertir en el seu negoci particular i es va rebatejar com a Anarko Peña Cultural. L'Ajuntament va expropiar la finca el 2005 i, a final de novembre, ja era de la seva propietat. Va ser llavors quan les festes que s'organitzaven a l'edifici els caps de setmana van anar pujant de to i quan van començar a repetir-se les trucades que veïns i comerciants feien a Mossos i Guàrdia Urbana per queixar-se de molèsties i sorolls. Així consta en els informes dels dos cossos policials incorporats al sumari del cas, que recullen 38 incidències obertes entre el novembre del 2005 i el gener del 2006 i destaquen algun cas concret, com ara el d'una dona que havia passat tota la nit sense poder dormir i plorava desconsoladament per l'estat de nervis i la impotència.

Davant aquesta situació, l'Ajuntament va iniciar un expedient sancionador contra el responsable del local i va precintar-ne l'entrada el mateix dia 3 de febrer, precinte que no es va respectar. La sentència que l'Audiència de Barcelona va dictar sobre el cas manté que els organitzadors de la festa eren “simpatitzants del moviment okupa”, afirmació que la presidenta de l'associació de veïns del Casc Antic, Maria Mas, ja va negar en el moment dels fets. Segons va dir, es tractava de persones que hi feien negoci i a l'edifici també hi havia drogues i prostitució. El 4-F, però, ho va canviar tot. Poc després dels aldarulls, l'immoble ja estava desallotjat i tapiat i es va establir un servei de vigilància. La finca es va acabar rehabilitant i s'ha convertit en un equipament que inclou una escola bressol, un casal de joves i una escola d'adults.

Només unes hores després de produir-se els incidents, el llavors alcalde de Barcelona, Joan Clos, va explicar que l'agent Salas havia quedat ferit després de rebre l'impacte d'un test llançat des de l'immoble. Al test, però, no s'hi va referir mai més ningú de manera oficial. El relat policial, de fet, parla ja d'una pedra llançada a peu de carrer per un grup de joves que era a l'exterior de l'edifici, encapçalat pels principals condemnats: Rodrigo Lanza, Juan Pintos i Álex Cisternas. El senador socialista Carles Martí, llavors regidor de Ciutat Vella, ha revelat ara que va ser ell qui va donar a l'alcalde la informació sobre el test i ho ha atribuït a la confusió inicial que acompanya qualsevol succés. La Guàrdia Urbana, de fet, nega que existeixi cap informe que parli del test en qüestió. Per als advocats dels condemnats, però, les paraules de Clos són un element clau, ja que sempre han mantingut que el veritable autor dels fets era a dins de l'edifici. S'ha dit també que la versió del test no afavoria el consistori perquè podia suposar-li l'obligació d'indemnitzar –de forma subsidiària– l'agent Salas , ja que la finca era seva. La realitat és que aquesta responsabilitat, en tot cas, recauria en la persona que hauria llançat el test, tenint en compte que hauria pres la decisió lliurement i que no estaria desenvolupant cap activitat pública.

Els agents de la policia científica dels Mossos no van poder trobar cap pedra que pogués ser considerada l'arma perquè el servei de neteja municipal va actuar al lloc dels fets abans que hi arribessin i, per tant, no van poder fer la inspecció ocular. L'intendent major de la Guàrdia Urbana, Evelio Vázquez, ha explicat aquests dies que això no ha tornat a passar, ja que el 4-F va comportar canvis. “Ara som molt més curosos a l'hora d'aïllar l'espai per garantir que la policia científica pugui recollir [proves]”, apuntava durant una entrevista a Els Matins de TV3.

Forenses i neurocirurgians van defensar en el judici teories oposades sobre la causa de les lesions de l'agent Salas. Dues forenses de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya van avalar la versió dels companys del policia i van mantenir que les seves ferides es corresponien amb l'impacte d'una pedra al front que el va fer caure i clavar-se un cop a la part posterior del cap. Aquesta tesi, però, va ser rebutjada pels quatre especialistes de la defensa. En aquest cas, els pèrits van apostar per la teoria del test i es va apuntar la possibilitat que hagués impactat contra l'agent mentre estava en una posició defensiva, inclinat cap endavant. L'Audiència, finalment, es va decantar per la tesi de la pedrada. El tribunal, entre altres qüestions, va argumentar que, en aquest cas, l'impacte amb el test només podia explicar-se si el policia hagués tingut el cap inclinat i va afegir que no hi havia cap dada que permetés afirmar que estava en aquesta posició.

Els tres principals condemnats pel 4-F van denunciar des del primer moment davant la titular del jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona –encarregada del cas– que havien estat brutalment maltractats i vexats per agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos durant la detenció i posterior trasllat a comissaria. La jutgessa va obrir diligències per investigar les denúncies que havien presentat els joves i va citar a declarar com a imputats els primers agents el gener del 2007, gairebé un any després dels fets i quan la investigació sobre l'agressió a l'agent Salas ja estava gairebé tancada. La magistrada també va rebre la denúncia d'un quart encausat, que va mantenir que l'havien agredit els agents de la Guàrdia Urbana que l'havien arrestat. Finalment, però, la jutgessa va arxivar totes les causes, decisions que després van ser avalades per l'Audiència de Barcelona. En el cas de Pintos i Cisternas, la magistrada va argumentar que les seves declaracions estaven plenes de contradiccions i, pel que fa a Lanza, va considerar que no existien indicis que permetessin afirmar que els agents havien comés els fets. Segons la versió oficial, doncs, les lesions dels joves –que es poden veure en els reportatges fotogràfics del sumari– es van produir durant els aldarulls i la seva posterior detenció.

Les declaracions dels agents de la Guàrdia Urbana que eren al lloc dels fets, tant els que formaven part de la primera patrulla com els que s'hi van personar després, van ser clau per sustentar les condemnes pel 4-F. Dos d'aquests agents, Víctor Bayona i Bakari Samyang, figuraven a les denúncies per maltractaments dels encausats i, des del 8 de gener, són a la presó per haver torturat un detingut en un altre cas. Es tracta de Yuri Jardine, fill d'un diplomàtic de Trinitat i Tobago. A més d'agredir-lo i vexar-lo, el van acusar falsament de tràfic de drogues i atemptat a l'autoritat. Ara, a tots dos se'ls ha concedit la incapacitat permanent absoluta i això els dóna dret a cobrar una pensió de 1.600 i 1.800 euros. El sindicat CGT considera que hi va haver irregularitats en el procés i ha presentat denúncies a la Inspecció de Treball i a l'Oficina Antifrau.