“És divertit ser «it girl»”

I ris Apfel arriba a la suite de l'hotel Mandarin per conversar amb un reduït grup de periodistes lluint les seves enormes ulleres negres i dos collarets turquesa igual d'imponents: “M'agraden les coses grans, no sé dir-te per què.” Els ha conjuntat amb l'abric d'estiu de Custo Barcelona que la firma li ha regalat. Li agraden els colors que té i que dugui mànigues. “No hi ha roba que pugui dur la gent gran, tot és sense mànigues! Un amic meu dissenyador diu que si pagues 15.000 dòlars per un vestit tens dret que te n'hi posin!”, diu amb el seu característic sentit de l'humor.

Als 93 anys, el seu vitalisme és envejable. Fundadora amb el seu marit de la firma de teixits Old World Weavers, la seva vida sempre ha estat intensa, però des que fa 10 anys el seu amic Harold Koda li va proposar fer una exposició al Metropolitan amb els seus vestits i bijuteria, ja és un no parar. El seu look bigarrat i alhora tremendament chic va causar furor fins a convertir-la, a la seva avançada edat, en un símbol d'estil de Nova York i en tota una it girl global. “Mai no ho vaig planejar. Ho trobo divertit, excitant”, diu quan li preguntes per la sorprenent experiència. I si hi insisteixes et diu que la fama li ha permès fer coses com crear col·leccions de bijuteria i ensenyar a alumnes de disseny de la Universitat de Texas que la moda és més que passejar-se per la catifa dels Oscars. Els parla de la indústria, de les llicències, del treball de les revistes, de la relació amb la història... Creu que la roba que vestim explica el context social.

I ara la moda viu un moment especial? “Per mi, no”, respon sense dubtar. Fins i tot estem en una de les pitjors dècades. Ho diu una dona que va ser pionera a dur texans als Estats Units i que adora igual Balenciaga (a qui va conèixer) i tot allò original que pots trobar en un mercat de carrer. Cita els de París, Londres, el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. En els seus viatges, n'ha acumulat moltíssimes peces (li resulta impossible dir quina és la seva preferida), que guarda en tres pisos a Nova York i Florida, i que a poc a poc va cedint a un museu de Massachusetts com a llegat. “Vivim una època en què no hi ha originalitat; els dissenyadors que no s'impliquen en la seva obra, per mi no ho són pas”, diu. Entre els anys cinquanta i els vuitanta, es respirava més autenticitat.“Ara tot prové de grans marques internacionals; abans podies saber de quin país venien les coses”, explica, i no es talla per dir que no és estrany pagar molt per poca qualitat.

“Quan vaig venir a Barcelona fa anys, unes espardenyes costaven un euro i ara valen 17”, diu després d'haver remenat de tot al mercat dels Encants, d'on s'ha endut sis bosses de mà, tres collarets i dos botons de nacre (que li va mostrar la conservadora de moda del Dhub, Sílvia Ventosa) per 50 euros. Li encanta regatejar i ho va fer. Va visitar per primer cop la ciutat el 1953 i després hi va tornar als setanta, però diu que ara és quan s'hi ha trobat més a gust. La 080 l'ha acollit com una estrella i s'ho ha passat molt bé descobrint restaurants i botigues.

No ha parat ni un moment, però no juga a voler ser jove. “L'obsessió per la joventut actual és insana, fer-se gran es viu com un pecat o una cosa desagradable, quan és un fet per gaudir i celebrar”, explica. Diumenge volarà cap a Palm Beach, on l'espera el seu marit, Carl, de 101 anys, amb qui ha viscut una llarga història d'amor: “El secret és tenir sentit de l'humor, ser un mateix i deixar-se espai. A mi me n'ha deixat a tot arreu menys a l'armari”, diu amb la seva fina ironia. La seva tendra relació la retrata molt bé el documental Iris, d'Abert Maysles, que va trigar quatre anys a fer-lo. “Em vaig trencar una cama, viatjava... És un film que em mostra tal com sóc”, diu una dona que no busca imitadors: “Cadascú ha de trobar el seu estil, el lloc allà on es troba còmode.”

I no és el mateix moda que estil. “L'estil el portes a dins, és actitud, i la moda la pots comprar amb diners”, diu, i exclama: “Oh, please!”, quan li pregunten per les Kardashian. Com a decoradora i restauradora de la Casa Blanca en set ocasions, ha conegut moltes primeres dames, però no en comenta res de res. Només explica que elles no poden decidir gaire sobre les intervencions, ja que les dirigeix una comissió d'art.