Societat

És densa la tristesa

LA REMOR DEL VENT

Densa la tristesa, com el núvol vora el ruixat. No pots posar brides a l'enyor que et sobrevé en una rauxa al bell mig de la rialla, trontolla la vida i un pessic fondo t'esbatussa el pit. Tot i que aquesta brisaina mena una flairança oceànica, no pot alleujar-te la frisança que et ressegueix els soterranis del cor. Ja no són prou tots els mots esbargits per aplacar la manca de tants i tants indrets dissipats, tantes restingues malaguanyades.

Un cadell borda les espurnes que el ressol esgotima, miratges, ensarronades que et fan captiva del plany on et desaigües. És tan pregona, tan tendra la cicatriu, que a cada instant se't bada i retornen els glòbuls de la sang al taulell. S'escola el capvespre sobre la pell, una aflicció avinagrada entebia els ulls bastits de cirrus. El torb és un melangiós de mena, diposita desconhort sobre els arbres a l'estiu. Com recompondre ara el trencaclosques escadusser?

Saps del cert que al teu món no tornaran a passar mai algunes coses, ja siga dolentes o bones, tant s'hi val, és aqueixa esquifida premonició de nostàlgia que t'acomboia puntualment. Voldries grapejar terra en un hort de tarongers, sebollir els peus pàrvuls entre la placidesa establida dels solcs. Hui fretures serenor, l'albaïna resignada que estronca aquest escull de mort. Has d'aprendre la bellesa de la renúncia, descurar els esquinçalls que t'endrapen el coratge, deixar-los-en anar de un en un, com les guspires en el foc.

Després del marriment sempre hi és l'hora del petit conhort, t'has eixarcolat la pena de damunt com un estufit de vent rebregat, ara una dona enterca esguarda davant per davant qualsevol sofriment, i sap que el podria suportar amb la tenacitat amb què les pilastres serven els ponts. Franqueges la densitat de la tristesa i pots alliberar un somriure. Tens una fragilitat extrema, tot i que sembles forta, i si algú te l'esberla, a dins se t'esgallen les arrels, se t'esfondra el capteniment, et rentes les mans amb la salabror d'una mar rebordonida, et ragen illes aclaparades de les pupil·les. Tanmateix, t'aixeques a l'alba com s'enlairen les ales de les oronelles a l'horabaixa d'una tardor rabejada, i espeteguen rierols sobre els deserts.

2 juliol 2015

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Junta Electoral obliga l’Ajuntament de Calaf a retirar llaços grocs de la via pública

Com en moltes altres poblacions catalanes, en diversos espais públics de Calaf hi lluïen llaços grocs per reivindicar l’alliberament dels presos polítics. Aquesta acció havia estat feta per persones...

Igualada
 

L’Ajuntament d’Igualada retira pancartes i símbols de la façana per un requeriment de la Junta Electoral

Igualada
 

La Patum del 2018, del 30 de maig al 3 de juny

Berga
 

L’Equip BRO Valde Motos 81 brilla a la Copa Rodi de Resistència

Igualada
 
salut
sentència

Condemna pionera a Uralita pels danys ocasionats per l’amiant a treballadors i veïns de la fàbrica de Cerdanyola

MADRID
 

Berga i Gironella constitueixen Consells d’Infants per implicar nens de 10 a 12 anys en la presa de decisions

Berga
 

L’Ajuntament d’Igualada felicita Jordi Bascompte pels seus reconeixements acadèmics

Igualada
 

21D: ciutadans o súbdits

Igualada
 
medi ambient

Els parcs metropolitans de Barcelona reben la millor puntuació de la història de l'AMB

barcelona