Per què tanta guerra?

Quan jo feia el servei militar obligatori, allà pels anys seixanta del segle passat, els militars, amb la millor voluntat del món, ens adoctrinaven en allò que ells denominaven l'art de la guerra. El conflicte bèl·lic era, segons un teòric prussià en la matèria (von Clausewitz) “la continuació de la política per altres mitjans”. En altre moment ens deien que l'objectiu de la guerra és la destrucció de l'enemic. És a dir, per entendre'ns, quan la política no ens permet aconseguir determinades pretensions perquè l'adversari no està per la llavor de cedir, el camí és considerar el rival com enemic i amb això justificar la seua destrucció.

El problema és que, si arriben a aquesta situació, la consideració d'enemic és recíproca i ambdós bàndols utilitzaran tots els mitjans al seu abast en el camí de la destrucció recíproca. Uns i altres s'afanyaran en destrossar la capacitat de producció industrial, les comunicacions, les fonts d'energia, matèria prima i alimentació i, com que amb això no n'hi haurà prou, acabaran assolant les ciutats i assassinant les persones. Això és el que el llenguatge bèl·lic designa de manera cínica i desvergonyida com “efectes col·laterals”.

Afortunadament, Espanya fa anys que va deixar de ser escenari de guerres. Però, també les hem tingut i de les pitjors. Fa setanta-sis anys que va acabar la que promogué Franco i la seua gent (l'Església Catòlica, també) contra la República. Entre la població actual queden ja poques persones que la varen patir directament. Però, jo recorde perfectament les narracions dels desastre que feia la gent gran a casa quan jo era menut.

A Silla, com que era a la rereguarda, vingueren centenars de refugiats dels distints fronts de guerra. Eren els “evacuats”, mot d'ús ben freqüent en la meua infantesa, avui totalment desaparegut de les converses familiars. Dones, xiquets i algun home ja molt gran (els homes joves estaven matant o deixant-se matar), arribaven a casa nostra amuntegats en camions o com podien. Les autoritats locals s'afanyaven en buscar-los allotjament en cases particulars i mentre això no es produïa, els acomodaven com podien dins de l'església (el racó de cada altar era l'habitatge d'una família). Allà hi feien foc per cuinar utilitzant com combustible els canyots de la dacsa recollits dels camps manualment i transportats a llom.

També contava mon pare la seua retirada a França des de Catalunya, en febrer del 39. Soldat republicà, hagué de passar la frontera on va ser immediatament detingut i conduit pels gendarmes francesos a camps de refugiats, que no eren altra cosa que camps de concentració. Tancats entre fileres de fil d'aram amb punxes, custodiats per soldats senegalesos, dormint al ras en ple mes de febrer sobre l'arena d'una platja, amb un kilogram de pa i una llauna de sardines al dia per cada deu homes, no podien eixir-se'n, i si ho feien, eren tancats en un altre recinte després d'arrancar-los els botons de la roba.

El problema de les guerres és que siga quin siga el bàndol vencedor, qui perd és sempre la població més humil, la més indefensa, d'una i altra part. Els dirigents, els que han substituït la política per “altres mitjans”, sempre troben un lloc on seguir vivint i, la majoria de les vegades, confortablement.

No sé per què, ni m'importa saber-ho, però, el planeta és ple de guerres des de que es firmaren els armisticis que posaren fi a la Segona Guerra Mundial. En aquests moments l'orient mitjà és un infern. La gent, la pobra gent, fuig com pot i intenta refugiar-se a Europa i Nord Amèrica. Mentrestant, els governs de la Unió Europea passen de mirar cap l'altre costat a intentar aturar l'emigració amb concertines, pressionats per sectors d'opinió ancorats en el racisme, la xenofòbia i el feixisme.

L'espectacle no pot ser més indignant. És urgent acollir els refugiats, però, tant o més urgent és aturar les guerres d'una vegada i posar mitjans per impedir-les en el futur. La guerra no és altra cosa que un instrument per robar al veí: robar-li els bens, robar-li la pau, robar-li la dignitat i robar-li la vida.

La guerra és el crim més execrable que pot cometre el gènere humà contra ell mateix. ¿Per què, doncs, tanta guerra?