D'argent i gebre

La pluja sota el sol emmuralla l'argent, difumina el gebre, afaiçona soledat sobre els carrers al vespre. Aixeques l'esguard amarat i la tristesa s'encripta. Si la gasela l'han feta xixines, com creus que podria restablir-se'n? Has de parar esment en auxiliar segons quina gentalla infame, no t'hi has de lliurar sense cap defensa. A hores d'ara desabilles faules, aprens la constància del dolor, fretures de conhort, i ja saps ben bé què has de fer, aferrar-te a la parsimònia dels núvols, tal volta soriejar entre l'enfilall que et serva una fragilitat irreductible.

Per la carretera llegeixes inscripcions que s'esquitllen envers l'oblit, tot arribant a Algemesí el Camí de la Cadireta et provoca un somriure, els castanys t'eixoriveixen una sapidesa d'hivern ensofronyada dins d'una infantesa rebeca. Fas via cap a la Murta i la Casella, el Camí dels Xiprers, freixes, arboços, llorers, murtes, l'heura que grimpa i congria límits.

Ací perceps el pit-roig, pressents el brúfol. Una flairança tardorenca impregna les senderes, el buc que se t'empassa, en la distància reverbera l'alè dels espadats. Algú et conta d'animals que ara no s'hi manifesten, com ara l'àguila de panxa blanca, et demanes si deu ser-ne aquella que tantes vegades has esguardat mentre planava sobre els cingles de Millares.

Tot d'espècies que no pots estar-te'n d'anomenar: el picarot verd, el capsot, la perdiu geneta, la rabosa que sempre acaba per xerrar a les contarelles. Dins d'aquesta contrada grandiosa sents una frondositat quotidiana que et minva, països isolats que formen part d'un de gran, la Serra de les Agulles, els cims, el Cavall Bernat, la Creu del Cardenal, la Ratlla, l'observatori de l'Ouet.

Enfiles el Pas del Pobre, sota el pont un embullat d'arbres abraonats, alguns d'ells amb el tronc esqueixat i jacents. Ací pul·lulen a la besllum les presències callantívoles d'aquells que peucalcigaren aquesta sorra. A l'estany els gripaus potser fan una becaina sobtada.

Hui els dubtes s'esparpallen a bram, i ja no saps donar a conèixer la blancúria que has albirat. Tu vares ensopegar un dia amb una llengua de què no tenies notícia, i de seguida te n'encaterinares, però heus ací que ella sembla que no t'estima, potser hauries de retornar als teus orígens? Tot i que això depèn d'allò que el teu cor vulga glatir, i només viuràs els mots que et sagnen des de dins.