Cobalt

El foscant en derrota ja perpetra el cobalt entre els cirrus, sang de l'albada, i rondina la fragilitat del buit. Les muntanyes no saben quan és diumenge, el blau ignora el degoteig de les hores, el migdia no s'assabenta de flairances acolorides, i tu no pots capir l'orbe que peixes.

No és casual que l'argila siga vermella, li regalimen sanglots àcids enfornats a les arrels. Massa sovint ens lliurem innocentment, amb ulls de xai, a les urpes d'un lleó golafre, d'un depredador pacient com una hiena dentuda. Hi ha unes paraules de Leon Bloy “la consagració de la multitud”, qui no encaixa al món ha de restar fora de la tribu, tal vegada això et seria adient.

L'Horta, esmicolada, allibera alqueries sobre la planúria com si fossen illes, defuig els abocadors. Hi ataülles llauradors ajupits entre el verd, t'agrada imaginar que ho fan a tornallom, i de seguida penses en Pep de l'Horta fent sonar la cargola.

Però, a més d'herois, també n'hi havia un anomenat el bacteri, això diu ella: “Un nom d'allò més escaient, una bèstia de cor glaçat, manipulador, dolenteria premeditada, un verro a qui el vaig lliurar l'existència, els meus secrets, i no pot ser que siga guardonat generosament”, i tu no saps què dir.

Les sèquies majors: Moncada, Tormos, Mestalla, Rascanya. Aquesta horta andalusina verdeja contra la calitja. Benifaraig és un bell record, dues actuacions al carrer, un pèlag de sol al capvespre, rialles a esplet.

A l'entrada de Bonrepòs i Mirambell els magraners, les palmeres, un jove entrega una bossa de cebes a la dona gran que obri la porta de casa, a tocar del bar El Parque, un salze esponerós ballaruga de la mà del vent grinyolaire, gent que torna a la llar al vespre, els núvols són d'atzur, callament de fulles alacaigudes. On són els vocables? Com sonen? Què diuen?

Una parella gran passeja dos gossos menuts, un home du un ramell de flors com qui mena la vida com a present. A la biblioteca perceps la pausa que sempre t'hi inspiren, un xiquet fa els deures sota l'atenció de sa mare. L'expositor acull diverses publicacions, com ara un fullet d'orientació a les víctimes de la violència masclista, la ment i el cos humà no estan afaiçonats per a la brutalitat, i tanmateix allà hi anem una i altra vegada.

La portada de El Temps mostra un titular ja passat: “27 S, camí d'Ítaca”, i se te n'ensulsen al damunt els versos: “ja prou que hauràs comprès què volen dir les Ítaques”. On n'és la teua? Potser ni tan sols n'hi ha una per tu.

Els amics de la Macarella et conten de la teua poesia, t'enlluernen el cor en palesar indrets força pregons que bateguen al caire del silenci. Te n'empasses esguards ben eixerits, són persones que en esdevenir la nit s'endinsen a l'univers isolat dels mots que percacen la tendresa, fendeixen les cordes de l'horitzó, potser hi assoleixen una engruna d'humanitat. Ells no ho saben, però hui t'han encomanat la cobejança de viure.