La solitud dels cirerers

La solitud dels cirerers impregna la matinada amb un enyor setinat que sorieja les encontrades del pit. S'ha revifat el dolor de la pell quarterada al cantell d'una mar esquerpa. Escomets ara el llibre de les absències, hui, per la primera vegada en anys, has reconquerit la il·lusió del poema amitjanat.

Aprens a extreure el coratge entre el bromall, la pluja i el tarquim, perquè la tristesa és una altra vessant de l'alegria, l'una te'n du a l'altra i les dues t'afermen la intrepidesa i t'agibellen dona sense amagatalls. Si el llorer esdevé bardissa, no pots defugir d'acaronar-lo en un arravatament.

La ciutat és massa malenconiosa, els vespres se li arrapen grocs com un llumí ablamat de xarol, saliqueja figures a la besllum. De sobte tot en tu és impol·lut, com allò que algú va dir en un twit: “Ixes a córrer brut i te'n tornes net i suat”. Ara entens quantes vegades morim i renaixem al llarg de les jornades que intentem, si ho trobaves inversemblant, tot d'una s'esboira l'envitricoll de granit que a males penes empenyies.

Potser les butxaques són la cavitat que ens etziba aplom, és per això que les andanes de les estacions, les sales d'espera, les cues inacabables, són replenes de gent amb les mans hi entaforades. Els vagons del tren de tant en tant fan sentor de fem, hi ha comerços minsos que fan flaire de botiga antiga i se't llancen rebecs al damunt en transitar-ne pel costat.

El Barri del Carme tafureja i ordeix paranys davant la mirada, el vehicle públic des d'on contemples com s'esfilagarsen les artèries i els vianants, l'home que dorm en vesprejar sobre el terra, vora d'una parada d'autobús, al bell mig dels carrers Xàtiva i Colon.

Les cantonades es branden, Blanqueries, Serrans, Velluters, carrer de Roters i la Casa de les Roques, la Torre de l'Àngel...

Tu t'estimes les persones, els atens, vols arrecerar-los, tanmateix, per a ells només eres un moble, no s'hi endinsen mai en el teu orbe, si desapareixes és ben fàcil que els senyors aquells escandinaus els en poden servir un altre. Ves per on, el sol ha badat els núvols, l'escorça del cor et diu que els ulls s'han reblert d'un superb conhort, i a dins t'espetega un somriure que eixampla els viaranys, hui saps que encara resta la llum.