Paratges que s'escolen cap al vespre
LA REMOR DEL VENT
Una ramada de flocs s'enarbra des de la Mediterrània, entoma l'esguard i li fa creure que s'estufa sobre una llicorella blava. Els ulls degoten indolents sobre el gest esberladís d'un corriolet i, de rampellada, una buidesa xopa et fa sentir que tot t'és igual, una mena d'esplín s'esbarria pels voltants, com si fores l'escorça de l'arbre barrinat pels insectes.
Sura el matí i perd el nord, és un vers inútil que s'esventra en dollejar i s'esblaima en el silenci. Quin torb més trist que s'atansa pels caminals, s'acobla gebrat al caire de l'hivern, l'amoixa i l'estova.
Mentre els paratges on esdevenim s'escolen cap al vespre, els homes tornen a encetar els ponts de la violència, els únics que sembla que en saben aparellar. Hi ha espais celestes on els ocells no s'hi aventuren, allà només s'enlaira la ferralla, el foc.
El sol al capvespre està una mica ensofronyat darrere el seu propi llambreig. Al carrer Benifaió la llum se li esquitlla. Sempre podem albirar reverberacions aigualides sobre els bassiots, el brostam puja soliu entre el ciment.
Un cadell contempla submís el posat ensinistrador del seu propietari, gent silenciosa petja la senda sota el caliu oriental. La nostàlgia s'agotna a recer d'una olivera, entre els braons tronats d'un salze, i si te'n descuides et fulmina. El teu cor no pot amb tant de desgavell. Presseguers de novembre, nuesa entre les hores apaivagades.
Arribarà desembre i l'estiu serà tan lluny com la faula que són les estrelles, i a la Terra no li calen les figures humanes que la transiten, després d'elles en continuarà el batec.
T'han captivat sempre els pobles minsos i perifèrics, on la policia local realitza labors de solidaritat, com ara portar a casa en cotxe un ancià que fa tentines en travessar un semàfor. Ets una bèstia sentimental, arrabasses l'oblit a sac.
Has assolit el conhort pels indrets on esbocinaves el plor, t'has embardissat en allò més abrupte, sense anestèsia, el dolor a pèl, i, ves per on, ací estàs incòlume com la pedra. Alguns no ens volen enlloc, cobegen foragitar-nos-en, obliterar l'ombra on suposen que es fa fonedissa la seua patètica claredat.
