Societat
Després de les cendres
El bombardeig feixista del gener del 1938 a Barcelona va matar 42 persones a la plaça de Sant Felip Neri, la majoria infants
Ara, en aquest indret recòndit del Gòtic, hi ha una escola i els nens hi juguen a l'hora pati i a la tarda
A l'església encara són visibles els impactes de la metralla i la història atreu l'atenció dels turistes
Una famíliadel carrer dels Banys Nous va sobreviure perquè la bomba que va caure a casa seva no va explotar
La plaça de Sant Felip Neri és un racó ineludible de Barcelona. Situada ben a prop de la catedral, esdevé un petit oasi enmig d'un barri tan bulliciós com el Gòtic. L'espai s'obre tímidament a la desembocadura d'un retorçat carreró, el de Montjuïc del Bisbe, des del qual ja es pot sentir la remor que sovint inunda la plaça, fruit d'allò que la fa tan especial. Són els riures i crits dels nens de l'escola Sant Felip Neri, que fan servir l'espai per jugar a l'hora del pati i en acabar les classes. Ells omplen de vida un indret que, en plena Guerra Civil, va ser un escenari de mort.
Fa tot just 78 anys que els avions feixistes italians van bombardejar la plaça de Sant Felip Neri. A les nou del matí del 30 de gener del 1938
hi van caure les dues primeres bombes. L'una, al centre de la plaça; l'altra, sobre l'església que du el mateix nom, al soterrani de la qual s'havien amagat desenes de nens refugiats. Dues hores després, quan el lloc era ple de persones que hi havien anat
a auxiliar els ferits, va arribar el segon bombardeig. En l'atac van morir 42 persones, la majoria infants, i a la façana de l'església encara són visibles els forats causats per l'impacte de la metralla. Unes cicatrius que, juntament amb dues petites plaques, mantenen viva la memòria de la barbàrie i deixen sense
paraules més d'un visitant.
No és estrany, doncs, que aquest recòndit indret desperti cada cop més l'interès dels turistes. Qualsevol tarda s'hi poden veure alguns visitants observant la façana de l'església i fent-se fotos a la font situada al centre de la plaça, a recer de tres majestuoses tipuanes. Aquest racó ha esdevingut també una parada obligatòria en les visites turístiques guiades, una realitat a la qual s'han adaptat els nens de l'escola Sant Felip Neri. Ho demostren unes nenes que juguen a tocar i parar i que, per fer-se més difícils d'atrapar, corren amb total naturalitat entremig d'un grup de japonesos que s'han aturat per escoltar el seu guia.
L'escena es produeix a la tarda, quan les classes han acabat i els infants omplen l'espai, que també comparteixen amb l'hotel Neri. N'hi ha que corren i d'altres escalen el reixat del Museu del Calçat, tancat des del novembre perquè no podia assumir l'augment del lloguer que demanava la propietària de l'edifici, la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri. “Els nens estan com a casa; a l'estiu no hi ha manera de marxar”, comenta una mare. Certament, la plaça no recupera la calma fins que comença a caure la nit. Llavors, la tènue il·luminació dels fanals s'apodera de l'espai i queda, ara sí, a mercè dels visitants. És el cas del Martí i la Berta, que són a la plaça amb una amiga italiana, la Sara. “És un lloc diferent, així no li ensenyem allò típic”, diuen.
Mentre ells xerren, un senyor se'ls apropa i promet explicar-los una història interessant. No els defrauda. L'Enric Novell té 70 anys i, tot i que ara viu a Queralbs, és fill del barri Gòtic. Quan es van produir els bombardejos a Barcelona, la seva família vivia al número 12 del carrer dels Banys Nous, a prop de la plaça. Ell, que encara no havia nascut, explica que una bomba va caure a casa seva, va foradar les bigues de fusta i va quedar allotjada als baixos, on els avis tenien una botiga d'antiguitats. Per sort, no va explotar. “Va quedar coberta de runa i la primera cosa que van veure va ser la màquina de cosir de la meva mare, que hi era a sobre, i l'espoleta”, diu. El pare de l'Enric era falangista de la quinta columna i la bomba la va desmuntar ell. “La mare era republicana i el matrimoni va acabar com el rosari de l'aurora”, prossegueix. L'Enric sol baixar un cop al mes al barri on va créixer i recorda també la història d'un veí que va sobreviure al bombardeig quan era un nen. “Ell era a la plaça, amb els seus pares, i deia que quan va caure la bomba va notar com les fulles s'aixecaven a poc a poc de terra i una mica d'escalfor; llavors va mirar els pares amb cara de sorpresa, va girar la vista i quan va tornar a mirar-los ja no hi eren”, relata. Aquell nen, malgrat tot, no es va fer ni una rascada. L'Enric ho té clar: “Tots dos estem vius de casualitat.”
