Més que passar gana

La solució a la pobresa infantil no és només cobrir la necessitat de nutrició. Un infant en situació de pobresa necessita i té dret a molt més. Sota premisses com aquesta s'ha estat debatent, des de finals de 2014, en el cicle de conferències Reflexions: La pobresa amb ulls d'infant, que ha tingut lloc al Palau Macaya de l'Obra Social La Caixa, a Barcelona, i ha estat dirigit pel psicòleg, educador i periodista Jaume Funes. Com a conclusió del cicle, que ha acabat aquesta setmana i hi han participat una seixantena de professionals, s'han publicat més de vint documents que pretenen sacsejar consciències per posar fi a la pobresa que pateixen fins a un 32,3% dels infants.

A la conferència de cloenda d'aquesta setmana van ser convidats Jorge Cardona, membre del Comitè dels Drets dels Infants de les Nacions Unides, i Rys Farthing, doctora en filosofia i experta en l'anàlisi de polítiques antipobresa. Els ponents van coincidir que la definició de pobresa va més enllà de la “manca de béns materials i oportunitats”, com va reivindicar Cardona: pobresa també és falta de “salut i integritat física” i patiment d'“amenaça, por i violència”. Segons Cardona, la pobresa, infantil o no, no és “natural”, és una “construcció social”, “una invenció de les institucions i les ideologies” i, per tant, es pot canviar. Però, sobretot, pobresa és una situació “injusta” i estretament relacionada amb dignitat, drets i discriminació. Tant en els debats com en la conferència final, es va manifestar que cal deixar de “maltractar” els professionals que treballen amb nens en aquesta situació, perquè necessiten més temps del que disposen per actuar en tots els entorns afectats.

Un dels principis que s'han tingut més en compte en els debats és la importància d'escoltar de manera més atenta les necessitats dels infants. Rys Farthing, que ha investigat al Regne Unit com veuen els menors pobres la seva pròpia situació, ha topat amb una gran “desconnexió” entre el discurs polític i el dels infants. “Allò important per als nens no ho era per al govern, i viceversa”. Com explica Funes, “és fals que la solució sigui garantir una nutrició” per a tots. En un dels col·lectius de joves anglesos en situació de pobresa amb què Farthing va treballar, el que els nens van trobar que requeria una actuació més imminent era canviar l'aspecte deteriorat del seu barri, que els entristia pel pes simbòlic.

És important “escoltar-los” però també “treballar” amb ells, va recordar Farthing. De fet, ja hi ha indrets on es compta amb menors en la presa de decisions per solucionar la seva situació. Un d'aquests casos és a la ciutat peruana de Lima, en què, com va explicar Cardona, el 18% dels pressupostos destinats a eradicar la pobresa infantil són elaborats per nens. Però, tot i l'èxit, Funes no creu que aquí, ara per ara, això sigui possible. “No és fàcil perquè els parlaments no entenen la perspectiva dels infants i són escassament sensibles al que senten”, va observar.

La fi del cicle dóna pas a una nova etapa. D'ara en endavant s'inicia un projecte que té tres branques: la creació d'estructures de “reflexió permanent” d'àmbit local entorn la pobresa infantil, l'organització de seminaris dedicats a temes específics, i el compromís d'encara filar més prim en la mirada dels infants sobre la pobresa que pateixen.