La presó acull 700 reclusos a l'any per impagament de multa

Fracàs doble. El sistema penal ha fracassat amb la sanció pecuniària perquè si la pena de multa es va idear com una alternativa a la privació de la llibertat en els delictes més lleus, com ara furts i robatoris sense violència, s'està demostrant que un gros important de condemnats són enviats a la presó perquè no poden o no volen pagar la multa. El segon fracàs és del sistema penitenciari, perquè no pot aplicar a aquests reclusos cap programa de tractament per fomentar la seva resocialització: hi estan menys de dos mesos, el temps que es triga a classificar un reclús als penals catalans.

Aquesta crua realitat és exposada en la recerca La presó per impagament de multa a Catalunya, que els seus autors, encapçalats per Víctor Gómez, professor de dret penal de la UB, presenten avui al Centre d'Estudis Jurídics de Barcelona. També s'hi farà un debat sobre les solucions que proposen a aquesta “presó per deutes”, en què participaran les magistrades Miriam de Rosa i Zita Hernández, a més de Teresa Pifarré, subdirectora de la presó de dones de Barcelona, i Marc Cerón, subdirector general de Reparació i Execució Penal a la Comunitat del Departament de Justícia.

L'estudi detalla que un total de 684 persones van entrar a la presó per no haver pagat una pena de multa l'any 2010, segons un “recompte manual” fet pels serveis penitenciaris, ja que els jutjats tampoc tenen cap sistema de control per saber-ho, segons els investigadors. Hi afegeixen que aquest registre de 700 empresonats anuals per deutes (el 10% del total de reclusos) va “en augment”. Estan de 15 a 54 dies als penals catalans i la seva reincidència és força alta (53%), fet –hi afegeixen– que mostra el fracàs de la mesura de presó.

El càlcul dels jutges és un dia a la presó per dues quotes de la pena de multa impagades. A més, el cost d'una persona a la presó s'estima en uns 60 euros diaris, una despesa que des del Departament de Justícia, que encapçala Carles Mundó, es veu com una inversió que cau en sac foradat, ja que aquestes persones tornen a delinquir
al cap de poc temps. Fins
i tot detallen que el nombre d'aquests penats a Catalunya gairebé equival al nombre de condemnats per impagament de multes (763) a tot el Regne Unit l'any 2103.

Aquests reclusos es divideixen en dos grups: persones marginals, sense sostre i amb greus dèficits socials i de salut –a la presó se'ls cobreixen les necessitats bàsiques–, i els anomenats professionals de la delinqüència patrimonial de bagatel·la, que surten de la presó quan un familiar els paga la multa.

Amb entrevistes a magistrats, els investigadors certifiquen que els jutjats tenen “greus dificultats” per executar les penes de multa: no coneixen la capacitat econòmica de la persona –que molts cops no es presenta al judici–, tampoc tenen els mitjans que té l'administració d'Hisenda, i quan són deutes a aquest organisme se li delega l'execució.

Els autors advoquen per dotar els jutjats de mitjans perquè puguin conèixer la capacitat econòmica dels reclusos, fet
que implicaria imposar-los multes més adients, que podrien assumir econòmicament i això faria que no acabessin a la presó per impagament. Pel que fa als jutges, també se'ls proposa que en cas d'impagament no dictin automàticament la presó, sinó que, tal com preveu la llei, ofereixin al condemnat fer treballs en benefici de la comunitat o la pena de localització permanent.

Si la persona ha d'acabar reclosa en un centre penitenciari, es proposa una classificació urgent i uns programes de tractament intensiu, així com la creació d'un mòdul especial i separat de la resta de reclusos per atendre aquests casos “urgents i dificultosos”, amb personal social i sanitari, i coordinats amb els serveis socials per a aquelles persones més vulnerables.