És temps de solucions més que de revolucions

La crisi econòmica que hem viscut, i que encara no hem acabat de superar del tot, ha tingut conseqüències molt greus en la vida de moltes famílies, com la pèrdua de llocs de treball, que sovint han derivat en la pèrdua de l'habitatge. 

 Tot just aquests dies s'han conegut les darreres dades sobre les execucions hipotecàries i els “llançaments” –una paraula ben crua i poc sensible. Les dades judicials indiquen que a Catalunya i a l'Estat espanyol continuen produint-se molts desnonaments, i les xifres, tot i que baixen respecte a anys anteriors, a primer cop d'ull són esfereïdores. Però hi vull fer una aproximació crítica. I és que aquestes dades no recullen els desnonaments tal com socialment els entenem, sinó que inclouen tot tipus d'expedients judicials, sense distingir immobles, i per això s'hi compten execucions hipotecàries de primeres residències, però també de segones residències i locals, o impagaments del darrer lloguer abans de deixar l'habitatge.

 Dit això, no seré jo qui banalitzi les xifres, perquè sempre he dit que un sol desnonament és un drama i una il·lusió vital truncada.

 Una de les premisses de la meva acció política és que per afrontar els problemes primer se n'han de conèixer les causes i s'han de poder quantificar. Només així es poden desenvolupar les polítiques adequades, i això és el que estem fent en matèria d'habitatge. Durant l'any 2015, l'Agència de l'Habitatge de Catalunya va aturar 4.334 desnonaments i 65.810 llars més van rebre suport públic en habitatge. Aquest mateix any 2015, l'Agència va destinar 194 milions d'euros a polítiques d'habitatge.

 Mai no hi havíem destinat tants recursos, i la previsió dels pressupostos de la Generalitat que, malauradament, no van prosperar al Parlament, encara n'hi afegia més per aquest 2016. Tampoc mai s'havia legislat tant en habitatge com en el darrer any, en què es van aprovar cinc lleis molt importants i capdavanteres, respostes pel govern espanyol amb 4 recursos al Tribunal Constitucional.

 Aquesta crisi, a més, ens ha demostrat una cosa. I és que el nostre estat del benestar no era prou fort. Que una part de la població d'un país pateixi l'atur, tingui problemes per mantenir l'habitatge, caigui en la pobresa energètica o tingui dificultats en l'accés a l'alimentació, és una mostra ben clara que el nostre estat del benestar s'ha de repensar i enfortir. I això s'ha de fer des de bases ideològiques però també des de bases pragmàtiques, des dels ideals, però també des de les polítiques efectives que donen resposta al dia a dia.

Davant l'emergència en habitatge, trobem qui pregona solucions de col·lectivització, de “tot és de tots” i de posar fi a la propietat privada o expropiar les segones residències. A l'altre extrem trobem qui opina que el mercat i la propietat estan per sobre de tot, i neguen la funció social de l'habitatge. Però entre un extrem i l'altre, sortosament, trobem un tronc central del país que posa l'accent a bastir i reforçar el nostre estat del benestar.

Un tronc central del país que ens demana posar l'accent en l'educació, la feina i la igualtat d'oportunitats, per garantir l'accés a un habitatge digne. Un tronc central del país que sap que dins de l'Estat espanyol això no és possible. Un tronc central del país que sap que, per assolir aquests objectius, ens calen els recursos i les eines d'un estat que permetin crear més riquesa i repartir-la millor. Perquè el nostre objectiu en cap cas ha de ser donar un tractament crònic o pal·liatiu als problemes socials d'avui. El nostre objectiu ha de ser treballar diàriament per tal que aquests problemes no hi siguin d'inici.

Perquè avui és més temps de solucions que de revolucions, i a Catalunya la solució passa per tenir un estat propi.