“És tan frustrant: allà rius, plores i tornes a riure”
Sequera recorda que al camp “vint dies semblaven una vida”
L'alcalde de Blanes ofereix col·laboració, tot i que diu que el primer pas “ha de ser” estatal
La voluntària de Blanes Iris Sequera ha fet amistat amb la Lina, amb qui està en contacte a través de les xarxes socials i el mòbil. Voldria que el seu cas es desencallés amb rapidesa, però les coses no són tal com es voldria. Dos mesos després, recorda com l'estat d'ànim en els seus dos viatges al camp de Skaramangas canviava sobtadament: “Vint dies allà i semblava que fes tota la vida que eres allà. Un dia era com una setmana. És tan frustrant: allà rius, plores i tornes a riure.”
La voluntària de Blanes explica que als camps de refugiats hi ha moltes ONG “molt petites” que han nascut de manera espontània que fan projectes amb nens als camps: “Pinten un camp de bàsquet i els instal·len una cistella. Els d'ACNUR [agència de l'ONU per a refugiats] no els vaig veure. Van fer una foto un dia i van marxar.”
Sequera és graduada de turisme per la UdG i treballa d'administrativa a la policia local de Lloret de Mar. Voldria que la família afganesa es traslladés a Blanes, que “els donessin un pis” i que “els nens poguessin anar a l'escola”. Té un germà més petit, en José María, i s'imagina les seves amistats del camp com uns membres més de la família.
“Parlem de refugiats”
Després de tornar de Grècia, l'Iris va parlar amb l'alcalde de Blanes, Miquel Lupiáñez (PSC). Li va demanar ajuda. “Parlem de refugiats, i això és competència de l'Estat espanyol. Ha de ser el govern [espanyol] el que ha de fer el primer pas”, diu.
Lupiáñez ha recomanat a la cooperant que parli amb el regidor d'Acció Social, Mario Ros, i la responsable de l'àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament. Assegura que mitjançant la Creu Roja, que atén la infància, i Càritas Diocesana es podria fer “humanitàriament tot el que calgui”. Abans, el cas de la Lina s'hauria de desencallar a Madrid.
