«Serà el Senyor qui em jubilarà»

– «Això era la carretera de Llers i jo estava a Ordis. El mossèn Pere Xuclà va demanar un ajut per aquesta zona i com que jo anava a fer classes a les Escolàpies, em va dir que ja que venia d'Ordis a Figueres que fes presència d'església a la carretera de Llers.»

– «És que no hi havia res. Les primeres misses que feia les havia de fer a Can Caritg, que és un garatge que s'estava construint. Les feia en un espai sense portes, ni finestres, però aquell home, encara que no era molt d'església, ens va deixar l'espai. Ara bé, cada diumenge ho havíem de posar i treure tot: l'altar, les imatges... Hi havia un policia, el senyor Batlle, que ens va ajudar molt. Llavors, veient les necessitats que hi havia aquí vaig haver de deixar Ordis, que hi estava molt bé, i centrar-me en el barri. Va ser l'any 1964 quan vaig començar a venir i el 1967 es va fer la parròquia. També hi havia la capella de l'hospital a on hi fèiem casaments i batejos».

–«Hi vivien prop de 1.200 persones entre les cases del costat de la carretera de Llers, el Món Social, el Món Millor i les barraques dels gitanos.»

–«Al començament ho era tot per ells i ara no sóc res, però la gent gran encara m'estima molt. Van venir els pastors evangèlics i la relació va ser bona, però cadascú va anar a la seva. Vaig veure que lluitar contra això era molt complicat i difícil, sobretot per ells. Perquè els gitanos que venien a l'església d'aquí eren malvistos.Venien entre setmana, perquè el diumenge no en venia cap i ara, encara menys.»

–«Es pot dir que ha canviat la parròquia. L'any 1958 vaig batejar 158 nens i nenes en un any, ara la xifra és de tretze. Abans tenia la guarderia, el parvulari i hi havia monges que s'ocupaven de tot això, i entre una cosa i l'altra la parròquia tenia 1.300 criatures. Quan tots aquests serveis es van haver de traspassar per llei a l'Ajuntament o bé a la Generalitat, la parròquia va perdre pes específic. Hi va haver un moment que el jovent va marxar del barri, sobretot quan es casava, perquè si deien que vivien al Bon Pastor els contestaven: ‘Ui.' Aquests buits els ha omplert la immigració, principalment magribins i sud-americans. Els sud-americans són els que ara donen vida a la parròquia, juntament als catequistes, perquè són gent que resa. És un canvi social davant el qual no es pot fer res. Jo sempre dic: ‘Quan l'aigua baixa, baixa'.»

–«Hi ha moltes persones arreu que han fet feina. Potser personalment em sento satisfet d'haver fet l'església, que me la sento com una mica filla meva.»

–«Fa de mal dir. Potser al començament era més social perquè em vaig ocupar de moltes coses. Després ja es van crear entitats i la meva feina va ser més d'ajudar o donar suport.»

–«Un capellà no es jubila mai, o almenys jo no em jubilaré; serà el Senyor qui ho farà.El Bisbe va venir el dia del meu sant i li va dir a la gent que mentre pugui anar fent, continuaré al peu del canó. I jo estic molt content de no jubilar-me, de poder anar fent»