“Toquem de peus a terra”

Podia passar, com va poder passar l'any passat o fa dos anys, però també podia no passar. Això d'aquestes llistes és un joc una mica bèstia i per això en volem prendre una certa distància. Sí que teníem certa esperança, però amb aquestes coses fins que no les veus amb certesa no te les acabes de creure, perquè és tan difícil que es posi d'acord tanta gent d'arreu del món a l'hora de votar i valorar la feina que hem anat fent. Però, és clar, si em preguntes com estic, he de dir la veritat: contentíssim!

És més important estar tants d'anys en aquests llocs de privilegi. Hi ha una gran competitivitat en el món de la gastronomia i, per tant, que la premsa internacional ens reconegui ens omple d'orgull. És una fita important per al restaurant, però també per a la ciutat de Girona.

Mai. Són coses que quan comences ni te les planteges. Quan van obrir no ho vam fer per tenir reconeixement, sinó per anar fent camí. El temps i el treball ens han portat fins aquí i això és fantàstic.

Hi havia un cert inconformisme i un compromís amb l'excel·lència. Sempre ho hem manifestat i ho hem anat treballant en aquesta direcció. A poc a poc, però amb pas ferm, i ara hem aconseguit consolidar un projecte que és sòlid, que és potent i que fins i tot ha pogut excel·lir rebent aquests reconeixements.

Això ja passava i ara passarà més, probablement, però ens mantindrem fidels a Girona i al nostre projecte. Toquem de peus a terra, sabem que això és efímer, que va i ve. Per tant, seguirem fidels al que ens ha anat duent fins aquí, tot i que no es pot dir mai; sempre escoltem quan ens demanen coses i després finalment decidim. Però vaja, seguirem com fins ara.

Hem rebut felicitacions de l'alcalde i el president també ens ha felicitat; estem contents i ens sentim molt afalagats per tota la gent que valora aquesta feina i aquesta part de projecció que representa per al país. Però no només per nosaltres, tot això és fruit de molta gent que treballa, de molts restaurants, de molts cuiners que prestigien amb la seva feina la cuina catalana. I també gràcies als nostres petits productors, els pagesos, els ramaders, els pescadors, la gent que mima els productes que ens arriben i amb els quals podem arribar a fer una cuina d'alt nivell.

És clar, aquestes coses passen i ens arriben en un moment de certa maduresa, quan la vida t'ho fa veure amb una certa perspectiva i alhora donant la importància que sempre hem donat, i ara més que mai, a les arrels, al territori, a la ciutat de Girona i al barri de Taialà, que és on vam néixer, on vam créixer i on som encara. Això et fa tocar de peus a terra.

La meva mare i la meva àvia són les que ens van ensenyar a cuinar i ens van transmetre valors que encara ara són presents. No tant en la manera de cuinar, sinó en la manera de funcionar, la manera de ser, la manera de veure les coses que passen en el teu entorn.

Per a ells, per als pares...

Que quan arribaríem, perquè ja temien l'allau de gent. Estaven contentíssims, però ben atabalats, perquè els mitjans volien copsar el moment i tota la nit de dilluns i tota la jornada d'ahir Can Roca estava col·lapsat.

Sí, sí, va ser a l'agost. No recordo el dia, però en Pitu, que té molt bona memòria, diu que va ser el 20. No hi va entrar ningú.

Em quedo amb el camí, el fet d'anar vivint amb la sort de continuar entenent-nos molt bé, de treballar junts, d'haver construït un projecte del qual hem fet una forma de vida. Hem tingut sort, ens sentim molt afortunats. Han passat coses fantàstiques; els reconeixements ens han arribat a poc a poc, cada vegada més potents, cada vegada més importants. Ho hem anat vivint amb naturalitat. I voldríem que continués així, que tot plegat no trasbalsés la nostra manera d'entendre tot això.

No, res, res. Seguir fent la nostra feina, independentment dels reconeixements, conscients que no es poden controlar ni t'hi pots obsessionar. Continuar treballant com fins ara.

De petits ens barallàvem. Però quan ens vam posar a treballar tot va agafar un aire molt professional i molt compromès a fer la feina i cadascú el seu paper. L'entesa funciona molt bé. Als mitjans anglosaxons els costa d'entendre que tres germans s'entenguin treballant i es diverteixin. Per nosaltres
és natural i normal.

Els tinc fent el mico, fent unes fotos ben rares. El que s'ha llevat més tard ha estat en Jordi.

I nosaltres hi serem a punt per al servei. Tots tres, a treballar.