És densa la tristesa

Densa la tristesa, com el núvol vora el ruixat. No pots posar brides a l'enyor que et sobrevé en una rauxa al bell mig de la rialla, trontolla la vida i un pessic fondo t'esbatussa el pit. Tot i que aquesta brisaina mena una flairança oceànica, no pot alleujar-te la frisança que et ressegueix els soterranis del cor. Ja no són prou tots els mots esbargits per aplacar la manca de tants i tants indrets dissipats, tantes restingues malaguanyades.

Un cadell borda les espurnes que el ressol esgotima, miratges, ensarronades que et fan captiva del plany on et desaigües. És tan pregona, tan tendra la cicatriu, que a cada instant se't bada i retornen els glòbuls de la sang al taulell. S'escola el capvespre sobre la pell, una aflicció avinagrada entebia els ulls bastits de cirrus. El torb és un melangiós de mena, diposita desconhort sobre els arbres a l'estiu. Com recompondre ara el trencaclosques escadusser?

Saps del cert que al teu món no tornaran a passar mai algunes coses, ja siga dolentes o bones, tant s'hi val, és aqueixa esquifida premonició de nostàlgia que t'acomboia puntualment. Voldries grapejar terra en un hort de tarongers, sebollir els peus pàrvuls entre la placidesa establida dels solcs. Hui fretures serenor, l'albaïna resignada que estronca aquest escull de mort. Has d'aprendre la bellesa de la renúncia, descurar els esquinçalls que t'endrapen el coratge, deixar-los-en anar de un en un, com les guspires en el foc.

Després del marriment sempre hi és l'hora del petit conhort, t'has eixarcolat la pena de damunt com un estufit de vent rebregat, ara una dona enterca esguarda davant per davant qualsevol sofriment, i sap que el podria suportar amb la tenacitat amb què les pilastres serven els ponts. Franqueges la densitat de la tristesa i pots alliberar un somriure. Tens una fragilitat extrema, tot i que sembles forta, i si algú te l'esberla, a dins se t'esgallen les arrels, se t'esfondra el capteniment, et rentes les mans amb la salabror d'una mar rebordonida, et ragen illes aclaparades de les pupil·les. Tanmateix, t'aixeques a l'alba com s'enlairen les ales de les oronelles a l'horabaixa d'una tardor rabejada, i espeteguen rierols sobre els deserts.

2 juliol 2015