Les fulles mortes

El sol aixopluga la memòria de l'herba, esguarda la solitud del ruixim, les pupil·les es rebordoneixen als peus dels lledoners. La boira no pot desafiar la claredat als inicis de novembre, les esdevinences obagues són inútils contra l'alegria.

Tens el glatir de l'ésser humà, voldries litografiar-lo sobre l'esgarip del món. El darrer somni dels innocents s'extingeix a la tardor, tot just en escolar-se el vespre, la vermellor pigallada on s'esbalça el desconhort. Què sap ningú el que hi ha darrere d'un somriure? Som tan albats que ens hi lliurem i no copsem la coltellada a temps.

Aprenem geografia comptant els morts de la barbàrie, i tots, pel que sembla, n'hem de dir la nostra. Ens treuen de soca-rel el cor a Beirut, a Kenia; ens escorxen l'ànima a Susa, a Paris; se'ns creba el pit afeixugat a Síria, a Kuwait, a Madrid, a Londres, a Nepal...

I la política és un afer sòrdid conreat pels tafurers, els escorniflaires que ho espatllen tot i se'n riuen. L'avarícia bivaqueja per l'orbe, hi ha pirates que ramassen les prebendes com qui abassega garrofes en setembre, mentre que d'altres no poden ni pagar-se un bitllet de tren. Haurà d'anar tothom a les capelles a treure pit, a escatainar i vulgaritzar els mots?

Banderegen massa “mestres” pels viaranys que petgem, ninetes “mariclers”, panxacontents, “meliquers”, rapinyaires de somnis, homenots, manifassers, barroeres...

Les multituds s'apleguen als indrets establerts pel costum, com zombis sapastres. Les celebracions travessen el temps i esdevenen calitja, ferum sobre la roba empastifada. S'enrunen les fulles marrides entre les petites filagarses de la rosada, les ales embegudes dels falciots se'ns arrapen a les sabates bastides de matinada, carantoines pàrvules que ens rescabalen la incertitud que fa de la vida un paratge on tot està per revelar.