La lluna està perdent el guix i és una estrangera en el dia. Quan els ocells intueixen la pluja s'envolen d'una manera dissemblant, planen hàbils entre les marors de l'esvoranc. Mentre esguardem l'esdevenir, l'esperança resta ensobinada entre el gebre. Un tren grinyola absències i sembla la música de Psicosis, una dona escridassa, la jove ensopida s'esglaia i fa un rictus d'empipament, al carrer Mussa una altra llueix un monyo impossible i grimpant. On era El Tramvia les portes són closes, a traves del vidre se'n veu l'escala de caragol, el local descurat, balmat, la jovenalla del passat potser s'hi ha quedat entrampada.

Som éssers frèvols, freturosos d'arrels, ens cal reafirmar-nos en les habituds quotidianes, formar part del migrat orbe que ens conforma. Potser l'Avinguda del Cid és les antípodes de Blasco Ibáñez? Allà puja la brossa entre els llòbrecs patis veïnals, els immigrants empenyen carros on els cap tota una vida, un gitano prega unes monedes amb paraules pocasolta i rioleres, homes grans hi circulen amb la pulcritud d'una pobresa immerescuda. Un ministre miserable està ben cofoi per la llei de dependència, perquè els sol·licitants n'han disminuït en més de cent mil persones. Aquesta púrria té la santa barra de comptabilitzar els morts com un èxit de govern eficient.

La tristesa no està al corrent dels somnis, de l'alegria rebeca de demà. Ens dedicarem a perviure, a rescalfar-nos els ossos al sol, a contemplar els vehicles llunyans que s'emmenen el petit enriolat que covàvem a dins, a percebre els passos dels desconeguts darrere nostre; a desaprendre els mots i batejar-los de bell nou. Davallarem els graons del matí en escaure's vespre. Tot ho engiponarem en una jornada infausta.

La claror d'hivern és un infant, groga la pell del magraner; esbatanem corriols enferrissant la transparència. Hui no podem amb aquesta frisança que ens esfondra.