Bucle sobre el tramvia

La polarització d’opinions al voltant del projecte per connectar les dues xarxes de tramvia a través de l’avinguda Diagonal ja fa temps que ha deixat de ser un fet exclusiu, i característic, dels partits polítics amb representació a l’Ajuntament de Barcelona; de fet, cada cop es fa més patent, també, entre els tècnics i experts que alimenten el debat. Prova d’això és la discussió que es va viure ahir al migdia a la comissió d’estudi que ha muntat el consistori per analitzar aquesta actuació, i que va tenir com a ponents dos antics arquitectes municipals –Josep Acebillo i Oriol Clos– i un representant de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) –Joan Maria Soler–. Tres veus a priori autoritzades amb l’encàrrec d’examinar, concretament, quines conseqüències tindria l’enllaç del Trambesòs i el Trambaix sobre el tram de la Diagonal afectat –de Francesc Macià a Glòries–, en el que va ser un capítol més d’una controvèrsia que, tot i que s’allarga en el temps, sembla ja més que espremuda i amb les posicions totalment enconades. El debat ha entrat en un bucle.

De les tres opinions que es van sentir ahir, la d’Acebillo va ser, de llarg, la més crítica. Utilitzant un verb acadèmic, i més aviat desordenat, va manifestar que aquesta unió de xarxes no es pot plantejar tant per un motiu d’oportunitat –“ara no és el moment del projecte”– com d’idoneïtat en si –“no estem en un període postindustrial i, per tant, no podem estar en models de mobilitat postindustrials”–. Aprofundint en la idea, el que es pot considerar com un dels pares de l’actual model Barcelona va instar a pensar la Barcelona que ha de venir a partir de mitjans de transport emergents, propulsats fins i tot si cal amb asfalt elèctric, i a plantejar-se seriosament l’opció de fer un túnel subterrani per sota la Diagonal. Segons Acebillo, aquesta infraestructura podria servir per enfortir el transport públic de la ciutat aprofitant la reordenació que experimentarà tota la xarxa de trens que actualment travessa el seu subsòl, a partir de l’entrada en servei de l’estació de la Sagrera. Fidel al seu discurs sovint arrauxat, Acebillo va criticar que s’utilitzi, essencialment, l’argument mediambiental i la mortaldat lligada a la contaminació per defensar l’obra. “Em sembla obscè relacionar tramvia i salut. Si volen millorar-la, millorin el sistema de la salut”, va ser el seu comentari, que va deixar desencaixat més d’un dels presents a la sala.

La d’Oriol Clos va ser una lliçó magistral més ortodoxa, situant-se en un punt intermedi entre els que blasmen la connexió i els que l’exalcen. “El tramvia és compatible amb aquest espai, però no ha de ser la condició pel que hàgim de fer a la Diagonal”, va manifestar. I és que la seva tesi és que l’avinguda necessita una reordenació que exalci el seu caràcter de punt central de Barcelona, independentment que hi hagi raïls o no. Però si finalment s’opta per enllaçar les xarxes en aquest punt, Clos va advertir dels condicionants tècnics que implicaria: “Atenció a deixar-nos emportar per la lògica suposadament enginyeril que només fa que maltractar l’espai públic, provocant, per exemple, desnivells on no en voldríem.”

La tercera intervenció que es va sentir a la comissió, la de Joan Maria Soler, va ser la més ideològica. O política. Va fer una defensa sense fissures de l’obra, i va avançar que des de la FAVB estan preparant una “mobilització metropolitana” perquè es desencalli. “Cal apostar pel transport públic i reprimir l’ús del cotxe”, hi va afegir, en una frase que tampoc va deixar indiferent l’audiència de la comissió.