“La sequera és un problema greu per al Parc”

El director del parc s’ha convertit en un gestor que ha de fer compatible la conservació i l’ús del territori. Ara s’ha d’escoltar molt més la gent que viu dins del parc natural. Amb la gent que viu dins del parc natural hem de lluitar junts amb tots aquells sectors que estan a favor nostre, com és el sector ramader, agrícola i turístic. Tenint en compte que hi ha turisme i turisme. Hi ha un turisme que és totalment compatible amb l’ús i la conservació de l’espai, i hi ha un altre turisme que segurament no ho és, i hem de tirar per aquest tipus de turisme compatible amb el parc i que està regulat. El director és, doncs, un gestor, una persona que ha de sentir, escoltar, actuar i, sobretot, ha d’actuar dins d’una normativa.

La declaració va sortir publicada l’any 1984 i ara, a més, hi ha un pla especial de protecció que és del 2010. Hi ha també el PEIN i una sèrie de normativa àmplia i, en alguns casos, que té abast europeu i que, per tant, ens afecta.

No és i no ha de ser mai un parc temàtic. Penso que això de parc temàtic no es pot aplicar als Aiguamolls. Tot i que estem en una zona molt turística, amb Empuriabrava, Roses, municipis que creixen molt a l’estiu, tenim un gran avantatge, i és que tenim parcs naturals connectats: Cap de Creus pel nord i Montgrí i Illes Medes pel sud. I, a més, a través del Cap de Creus estem connectats amb l’Albera. És a dir, malgrat que som un parc petit, el que protegim és el conjunt. Hem d’intentar, tot i que és complicat perquè estem en una zona molt humanitzada i amb moltes infraestructures, ser prou hàbils per fer que aquestes infraestructures que hi ha en una zona superturística afectin poc el correcte desenvolupament de l’ecosistema. Encara es funciona com uns aiguamolls, amb zones tranquil·les, amb aigua neta. S’ha de mirar, doncs, que quan es facin carreteres es facin passos de fauna i s’ha de continuar pensant en protegir el territori, a diferents nivells.

Totes les zones humides ho són. Les zones humides a Europa són zones de pas per a migracions. Per a ells és una àrea de servei on poden descansar, menjar i proveir-se. Per això els serveixen els aiguamolls.

Efectivament. La sequera és un dels problemes més greus que tenim ara mateix al parc. Falta quantitat d’aigua i falla també la qualitat. Falta quantitat per diversos factors, un dels quals és la sequera, ara mateix bastant llarga. Pensem que la mitjana de pluviometria dels darrers divuit anys donava que s’havia d’estar entre 500 i 580 litres per any, que és el que correspondria a la zona que estem. Doncs l’any 2017 hem tingut 200 litres menys que la mitjana, que és una bestiesa. Un terç és moltíssim. Vam tenir un estiu molt llarg, amb molta calor.

Estem buscant solucions, però no deixen de ser pedaços. L’aigua ha de caure del cel. Tota la que no caigui del cel és mala peça al teler. De l’embassament de Boadella en podem treure algun profit en algunes zones en concret, però si no es recarreguen els aqüífers, si no es fa un ús més sostenible de l’agricultura, i si en general no canviem el xip, els aiguamolls tindran grans problemes.

Es nota sobretot en els aqüífers, que s’estan salinitzant. Fa poc vam tenir una llevantada seca i va pujar molt el nivell del mar. Tots els pagesos estaven molt preocupats perquè l’aigua va començar a pujar pels recs. La sal no la vol ningú.

Sempre ho hem estat, d’amics. Hem de treballar conjuntament, amb els pagesos i amb els ramaders. Potser hi ha pagesos que encara no ho veuen clar, però el pagès veu cada cop més clar que som aliats. Davant l’enemic, que és la sequera, hem de buscar solucions conjuntes.

Les zones humides, arreu del món, són especialment sensibles a les agressions externes. Les espècies invasores se senten molt còmodes a les zones humides. Vam començar amb el cranc americà, que inicialment no semblava cap problema per a molta gent, i ara n’hi ha molts altres, de problemes.

Ens deien: “Va bé perquè se’l mengen els ocells.” Sí, però si hi havia cranc americà desapareixien les granotes, perquè es mengen les postes. L’exoesquelet del cranc americà és gran i, per tant, l’ocell gairebé no aprofita res. Abans teníem moltes especies d’amfibis i ara en tenim ben poques.

I greu. Sí, però alerta!: no s’ha de dir gaire perquè les daines són molt boniques. Què volem, un parc temàtic o un parc natural? Si volem un parc temàtic, es poden posar llúdrigues engabiades, daines pertot arreu i que es pugui dir molt sovint “Oh, que maco!” Busques això o un espai natural en què hi càpiga de tot? Les daines provoquen accidents i les hem de controlar. No hi ha ningú que pugui controlar les daines.

Del senglar és de l’únic de qui no ens en podem fer responsables, perquè aquest ha vingut ben sol. El senglar és molt intel·ligent i adaptatiu i ha entès que a les zones humides pot trobar molt de menjar. Als anys vuitanta i noranta no n’hi havia ni un. El senglar ha après la lliçó molt ràpid.

El bisó ve de les granges de pell i el coipú ens ha vingut més del nord. El bisó americà ens havia vingut més de la zona del Montseny, on hi havia unes granges d’on es van escapar o ves a saber què va passar. El coipú era una qüestió de temps. A la Camarga n’hi ha moltíssims, es desplacen molt i crien molt. És com una rata grossa. Fa forats i l’únic de bo és que, a diferència del bisó, és totalment herbívor. El bisó americà és un mustèlid i totalment carnívor.

Són complicades també. Moltes plantes al·lòctones són escampades per la jardineria. L’herba de la Pampa, els plomalls aquests, són espècies que requereixen un esforç important per poder-les controlar. Quan localitzem la clapa, la tractem i hi som a temps. No corren tant com els animals invasors.

Sí. De moment encara tenim marge perquè tenim moltes zones encara per desenvolupar. El que ha passat és que la gent s’ha centrat en una zona molt concreta del Parc Natural, al Cortalet i els quatre itineraris. Però el Parc és molt més gran. Són 4.700 hectàrees, no només aquestes 500 que tenim aquí. El que ens toca és desenvolupar i crear altres zones atractives fora del Cortalet i derivar la gent cap a aquestes zones. Hi ha zones poc conegudes al parc amb un valor paisatgístic molt interessat. La nostra feina és fer aquestes zones més atractives i organitzar-hi itineraris i fer que es coneguin.

Aquesta és una batalla de despatxos, perquè encaixaria amb allò que parlava al principi: tenim un pla especial en què es preveu la connectivitat i, per tant, hi ha una normativa que s’ha d’aplicar. El que ens toca és aplicar la normativa i garantir que les espècies hi puguin desplaçar-se.

Al parc hi ha un abans i un després del pla especial. No es pot fer un pla especial l’any següent de declarar un parc natural, però tampoc s’havia d’haver tardat tant. No calia esperar 25 anys. Es necessita coneixement del territori, estudis, però quan es tenen s’ha de fer. Quan el Departament de Medi Ambient ho va fer, ho va fer prou bé. Va ser una batalla, però per fi tenim un document en què hi ha una zonificació del parc i uns usos permesos i uns que no ho són. Ja no és una qüestió del director de torn que decideix el que li sembla. Ara està tot superreglamentat. Hi ha un article i s’aplica, i ja està. Això sí, el PRUG (pla regulador d’usos i gestió) encara està pendent.

Sí. Cal fer-lo i ha de servir per anar més al detall que el pla especial. Aquest pla d’usos ha de dir per exemple quins nivells d’aigua han de tenir les reserves, quan s’han de tallar les reserves o quina carrera de pastura s’ha de tenir. El PRUG és una eina de gestió més fina i va més enllà del tema urbanístic, que és l’àmbit on té més incidència el pla especial. A més a més, el pla d’usos és revisable. El PRUG és més canviant que un pla especial.

Va costar bastant. Una de les coses que diu el pla especial és que dos anys després de la seva aprovació s’ha d’incorporar a la normativa local de cada municipi. Alguns han fet els deures i altres no. Encara s’ha hagut de batallar molt per fer entendre cap on ha d’anar el pla especial. Encara hi ha algunes coses interpretables.

Finalment no es va ampliar. La gent abans veia el parc com una limitació als usos, quan és al contrari. El curiós del cas és que si hi ha una bassa i està catalogada és perquè és dins d’un parc natural i està protegida igualment. La regulació hi serà igual. Sigui o no sigui parc natural, no hi podràs fer uns apartaments. A poc a poc es va canviar la mentalitat. A través del turisme rural, per exemple, el parc natural genera més oportunitats.

Segur. Només cal anar a les planes web dels càmpings que són dins del parc per veure que ser dins del parc és un valor. La crida és “Veniu, que tenim natura i tranquil·litat”. Quant a l’agricultura, hi ha ajudes de la UE per fer compatibles la conservació amb l’agricultura només dins del parc natural. Té uns avantatges ser dins del parc que cal aprofitar. Entenc que inicialment la gent estigués desconfiada.

Això va a gustos. És l’animal més visible. Lleida i els Monegres en són plens, de cigonyes. La cigonya ha proliferat a tot arreu. No només aquí. Si no s’hagués fet res, hauria vingut igual, perquè ha augmentat a tot arreu. Si no se l’hagués portat, la cigonya hauria vingut igual. Era una qüestió de temps. Era un animal en expansió.