“A l’aigua de l’Ebre hi ha tota la taula periòdica dels elements”

El projecte va tenir el punt d’arrencada en uns microajuts de la Universitat de Girona per a temes de divulgació. Jo ja havia desenvolupat un altre joc, que encara no s’ha publicat, dedicat als ecosistemes, i amb aquest precedent, un equip de científics del Greco integrat també per Lluís Zamora, Enric Aparicio, Anna Vila i Emili García-Berthou vàrem tirar endavant el joc Ictio, centrat en els peixos de les aigües continentals de Catalunya.

L’objectiu pedagògic és donar a conèixer els peixos que viuen als rius, als llacs, als estanys i a la resta d’ecosistemes aquàtics continentals, així com les problemàtiques que els afecten. També volem apropar el públic al món de la recerca, perquè a vegades sembla que les universitats estem vivint dins una bombolla i costa molt fer arribar el coneixement a la societat.

Principalment a estudiants de secundària, però en les proves pilot que hem fet, tant en centres educatius com en botigues especialitzades i en associacions de jugadors, hem comprovat que també es apte per a gent més jove, per a un públic familiar i per a adults interessats en temes de medi ambient.

El joc té 3 cartes d’alteracions que degraden els sistemes aquàtics i 53 d’espècies de peixos continentals. Hi apareixen 29 espècies autòctones de Catalunya i 24 d’exòtiques. Hi poden jugar de dues a quatre persones. Es reparteixen set cartes a cada jugador i cadascun ha d’anar muntant la seva pròpia comunitat de peixos. Hi ha tres modalitats de joc apropiades per a diferents tipus de públic: una que hem desenvolupat amb la nostra pròpia mecànica i dues més senzilles amb una durada curta.

La comercialització l’hem començat a fer a la web d’una entitat conservacionista (https://botiga.assoc-cen.org). Es pot adquirir per 12 euros i els beneficis es destinaran a projectes de recerca i conservació de la natura. També es pot trobar a botigues especialitzades i a institucions com el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el zoològic de Barcelona, el parc natural del Cadí i la Diputació de Barcelona.

Deu o vint anys enrere era un desastre però ha anat millorant. Hi ha altres països que les tenen pitjor que nosaltres. La bona notícia és que la tendència és a millorar en algunes coses, encara que lentament. Cada vegada hi ha més depuradores i són més eficients, però encara queda moltíssim a fer en aquest aspecte. Hi ha petits municipis que no tenen depuradora o són obsoletes. Fa poc va entrar en funcionament la depuradora número 500 però a Catalunya hi ha més de 900 municipis. Així mateix hi ha empreses amb sistemes de depuració insuficients. La normativa que restringeix els valors dels contaminants és poc restrictiva, massa tova.

Més que de rius hauríem de parlar de trams. Els trams fluvials en millor estat són les capçaleres, on hi ha poca població humana, mentre que els trams de les zones més poblades de rius com el Llobregat o el Besòs estan pitjor i els trams baixos són catastròfics. Així mateix, hi ha zones com la de l’Onyar a Riudellots, on la situació és catastròfica per les aigües residuals d’empreses, i altres, com els rius d’Osona, que estan carregats de purins de les granges de porcs. El Ter té aquest problema que s’afegeix a altres com el miler de preses i rescloses que alteren el seu cicle hidrològic i el transvasament d’aigua cap a Barcelona.

Allà hi ha totes les problemàtiques possibles. L’aigua és transparent, probablement gràcies o per culpa del musclo zebrat que és un gran filtrador, però a les seves aigües hi ha tota la taula periòdica dels elements, començant pels metalls pesants i els materials radioactius.

M’ho rumiaria abans de fer-ho. Una altra cosa és el peix de trams alts com ara la truita, que no tindria cap problema a menjar-ne.

Hi ha espècies autòctones com l’esturió i la guerxa que s’han extingit. Les teníem a l’Ebre però per impactes humans han acabat desapareixent. També n’hi ha en perill d’extinció per culpa de la mala qualitat de l’aigua, l’arribada d’espècies exòtiques, les barreres als rius o altres factors. La pesca d’angula, per exemple, està posant en risc la supervivència de l’anguila.

És el principal repte que tenim. N’hi ha moltíssimes i és imparable. Cada any n’arriben de noves. Molta gent inconscient o mal informada es cansa dels aquaris i llença els peixos exòtics als rius. I hi ha pescadors esportius que ho fan per practicar el seu esport. El silur, per exemple, pot arribar a fer cinc metres i pesar 300 quilos. És un gran depredador que s’ho menja tot i que pot atacar criatures que es banyin al riu. A l’Ebre n’hi ha i també a altres rius. I els hi han posat els pescadors. Al voltant del silur i dels estrangers que venen a pescar-lo hi ha un negoci anual d’un milió d’euros. També hi ha espècies invasores molt més petites com el cranc americà –que als anys 80 va ser importat per una empresa andalusa– i la gambúsia, que algú la va portar pensant que serviria per lluitar contra els mosquits però es va descontrolar i ara està desplaçant i extingint espècies autòctones com el fartet i el samaruc.