“Quan la natura es cansi de la nostra activitat, ho regularà”

El problema és que la humanitat se sent separada de la natura i considera que aquesta està al seu servei. La supremacia absoluta, amb la natura als nostres peus. Es veu fusta, llenya, possibilitats d’especulació, però no es veu el valor planetari dels boscos. Fins i tot el que els té com a fruiters els explota sense cap estima per la planta, sinó en funció del rendiment. Entenc que la persona que es dedica a la fruita hagi de fer els seus comptes, però crec que si es tractessin millor fins i tot rendirien més. Predomina el rendiment mercantil immediat i no veiem el perjudici que ens causarà a mitjà termini. No hem entès que sense arbres l’existència dels humans serà impossible. Aquesta depèn d’un equilibri molt delicat que es pot trencar fàcilment. Nosaltres som part de la natura, i quan aquesta es cansi de la nostra activitat, ho regularà d’una manera o altra.

En agricultura se’ls tracta de forma abusiva, tant per les podes, com les alineacions forçades com per l’ús dels pesticides. S’estan cremant boscos de manera demencial per dedicar els terrenys a altres funcions. Actualment tenim una capacitat de destruir descomunal. A les ciutats se’ls deixa sense espai. Podria continuar, però tot es resumeix en el fet que gestionem molt malament casa nostra. Amb un millor coneixement dels arbres també en millorarem el rendiment, sigui quin sigui.

Cal mantenir el màxim possible de boscos naturals, tot i que la majoria estan domesticats. Si vas a veure un bosc primari o semiprimari veuràs que allà tot es gestiona per si mateix. Un arbre es mor, cau, es podreix arriben els barrinadors, els fongs, etc., tot es posa en marxa fins a convertir-lo en un compost que alimenta el bosc.

Compatibles i necessaris, però no s’està fent bé. Ni s’encerten les espècies ni se’ls deixa prou espai vital. Criteris mal aplicats. Els arbres a la ciutat fan una funció de neteja de l’aire importantíssima. Un exemple positiu és la ciutat d’Olot, amb arbres pertot arreu i grans espais verds, fet a la mida d’un ésser humà que camina.

Crec que els arbres tenen un principi regent que pren decisions. En els animals aquest òrgan rector el troba generalment en el cervell. L’arbre pren decisions com per exemple desprendre's d’una branca que no necessita, deixa de portar-li nutrients i la deixa morir, i quan és morta s’autoexporga, ha de desfullar-se per sobreviure a la sequera, pren proteccions contra amenaces de plagues, insectes, etc., i aplica solucions als llocs on té agressions. També pren decisions de recerca tant d’arrels exploradores com de branques que cerquen la llum. Són decisions estructurals. En el llibre jo proposo que l’òrgan gestor de tot això és a la saba. És una opinió. La saba arriba amb tota la informació necessària perquè tot això es produeixi fins als borrons més allunyats de les puntes de les branques. La saba, d’alguna manera fa que l’arbre prengui decisions intel·ligents.

No soc creient, però tinc clar que hi ha una intel·ligència extraordinària en la natura per regular tots els sistemes.

Al Japó hi ha cedres de més de 8.000 anys. L’arqueologia arbòria és una ciència molt interessant, però hi ha pocs especialistes. Ens dona molta informació, especialment climàtica. Un registre de dades de milers d’anys. Pluges, sequeres, ventades, tot tipus de fenòmens naturals. Detalls precisos de com canvia el clima. Un arbre de 100 anys no interessa gaire perquè hi ha dades, però dels més antics en podem treure molta informació, fins i tot l’abundància boscana, la continuïtat o la proximitat del bosc. És un registre de com canvia el planeta. També tracta dels arbres fòssils.

Té molta rellevància. Els tractes, en moltes cultures, es feien sota un arbre sagrat. A les places del poble s’hi plantava un arbre sota el qual trobar-se. Sempre hi ha un arbre respectat a prop del mas. Un arbre protector. Són un testimoni simbòlic per a la humanitat, tot i que actualment els tenim ignorats. Els tenim en el subconscient, però ho hem de reaprendre i fer-ho conscient. Utilitzaven l’arbre per ajuntar-se i discutir de la cosa publica. Això és l’origen de l’ajuntament. No hi havia un edifici sinó el lloc d’ajuntar-se.