“El turisme no és la gallina dels ous d'or a Barcelona”

Per molts anys el turisme s'ha considerat únicament positiu. Però és com el foc, que t'ajuda a cuinar, et pot escalfar, però també et pot cremar la casa. La diferència està en la capacitat de controlar-lo. A Barcelona s'ha vist per primer cop que una activitat turística desregulada i lliure té un efecte terrífic sobre el mercat immobiliari, i això pot ser extremadament negatiu si no es supervisa.

Hi ha dues vies possibles a les ciutats històriques. Unes bones polítiques d'habitatge públic i de protecció patrimonial poden ajudar a fer que el turisme no es descontroli. L'habitatge públic contribueix a mantenir i augmentar la massa crítica de veïnat, que fa que el centre històric i la ciutat es mantinguin vius i no siguin senzillament aparadors. I la protecció patrimonial regula fins a quin punt es pot modificar físicament la ciutat per acollir turistes. És molt important perquè crea consciència del que és la identitat urbana, i allà on els veïns tenen interès i estima per viure al barri l'agressió immobiliària ho té menys fàcil.

El govern municipal té molt clar que s'ha d'actuar i ha tingut la valentia d'afrontar el tema. Organitzar l'activitat turística és molt innovador i una oportunitat que té Barcelona, perquè el turisme massiu a la ciutat és un fet recent i, per tant, té una mirada nova que no tenen altres ciutats a Europa. Però hi ha una altra Barcelona que encara mira aquest fenomen d'una manera ingènua, i tocar-lo es pot interpretar com una amenaça a la reactivació de l'economia. Està demostrat que el turisme, en realitat, no aporta tots els diners que creiem, no és una gallina dels ous d'or.

És un risc, però no crec que passi perquè té una massa de veïnat molt fort i molt reactiu. Morir d'èxit no ho crec, però entrar a l'UCI és possible. Tanmateix, sí que hi ha el perill que alguns barris acabin sent petits guetos on la gent no vol anar i que per aquestes àrees entrin a la ciutat actors econòmics financers i immobiliaris que no podem controlar.

En l'etapa de Pasqual Maragall a l'alcaldia la intervenció sobre la ciutat tenia una relació amb la intervenció sobre la ciutadania. A més, va tenir l'oportunitat de fer una cosa que mai s'havia fet i que després altres ciutats van imitar, que és fer servir un esdeveniment com els Jocs Olímpics per integrar-lo a la ciutat i reestructurar-la pel que fa a la seva identitat.

Jo crec que aquesta crítica és, en part, efecte de la nostàlgia generacional, d'una Barcelona que era més seva que l'actual. És cert que s'ha trencat la visió gairebé indiscutible que els Jocs van ser només positius, i que hi hagi crítica és bo perquè hi va haver una època en què no es podia parlar malament de Barcelona. Hi ha coses que s'haurien pogut fer millor i altres que es van fer bé però que després de 25 anys cal canviar.

Tothom parla del “model Barcelona”, però la ciutat ha passat de ser un model urbanístic a convertir-se en una model de moda. Com si hagués passat de ser un exemple a ser una supermodel. La ciutat està presentada cada cop més com una marca comercial i es banalitza.