La disjuntiva de Vallcarca

El govern d’Ada Colau ha d’afrontar a Vallcarca més que un tema incòmode. La gran transformació urbanística de la zona que es va planificar a partir d’una modificació del pla general metropolità (PGM) que ja es remunta al 2002, s’ha convertit en un autèntic nus que cap executiu local ha sabut, o pogut, desllorigar. Més que una pedra a la sabata, Vallcarca és un roc. En el cas de la reordenació específica d’una pastilla de 15.443 m² del nucli antic del barri, l’Ajuntament de la capital catalana ha optat per refer el projecte, conscient que per convicció, però també per necessitat, aquell nucli residencial que es va idear fa prop de dues dècades avui ja no té cabuda. Una adequació que, inevitablement, obligarà a aprovar un nou planejament d’aquest sector inclòs entre l’avinguda Vallcarca i els carrers Gustavo Bécquer i Farigola i Viaducte. Fins al mandat vinent, doncs, no s’esperen novetats significatives.

L’operació de Vallcarca, però, té un segon gran àmbit d’actuació, la denominada rambla verda, on les perspectives són més boiroses. Aquí no hi ha calendaris d’execució, ni tan sols orientatius. El projecte està literalment encallat. El pla inicial preveu crear un corredor ciutadà enjardinat d’uns 300 metres que ressegueixi, a grans trets, el traçat de l’actual avinguda Vallcarca i el carrer Bolívar des de la placeta de la Casita Blanca fins a la casa Comas d’Argemir, una construcció modernista situada al número 92 de l’avinguda de la República Argentina. En aquest cas, l’actuació ha anat fent passos tímids en la línia d’expropiar, i enderrocar, les finques afectades. L’exemple que va tenir més transcendència mediàtica va ser el de l’antic meublé de la Casita Blanca, que l’Ajuntament va adquirir el novembre del 2010 a canvi de 7,4 milions d’euros i que es va començar a demolir el juny del 2011. Veient-les venir, ja es va optar per fer una urbanització provisional de l’espai perquè, ja aleshores, s’intuïa que l’obertura de la rambla aniria per llarg.

Un dels factors, o el factor en majúscules, que impedeixen que la transformació avanci és que encara queda un lot de finques, una quinzena, per expropiar. Algunes estan fora d’ordenació o ocupades. I el seu enderroc suscita posicions enfrontades a Vallcarca. L’associació de veïns, per exemple, defensa amb fermesa que han d’anar a terra per executar, d’una vegada, el projecte, i fa temps que pressiona els partits polítics del consistori perquè, com a mínim, es faci un primer tram del corredor que arribi fins al carrer d’Agramunt. Alhora, però, hi ha un ingent nombre de col·lectius socials i veïnals que no volen ni sentir a parlar de noves demolicions que, en més d’un cas, afectarien espais ocupats que s’han convertit en emblemàtics al barri. Els plantejaments de sortida, doncs, estan confrontats. Només cal fer una volta per la zona per constatar-ho amb la col·lecció de pancartes, a favor i en contra de la transformació, penjades en alguns balcons dels edificis.

Aquesta divisió palpable és, justament, un dels arguments que esgrimeix el govern d’Ada Colau per mantenir el projecte en estat de guaret. “No hi ha consens al territori, al contrari, i cal seguir treballant per acostar posicions”, sostenen fonts municipals. A més, des del consistori actual s’afirma que abans d’encarar la carpeta de la rambla cal prendre una decisió respecte a la construcció d’un dipòsit d’aigües pluvials a la zona, una obra planificada des de ja fa temps però sobre la qual ara hi ha certs dubtes. La decisió es prendrà passat l’estiu, un cop es conegui el resultat d’un informe tècnic. L’executiu local assegura que, quan se sàpiga si hi ha dipòsit, entrarà en el debat sobre el vial.

Els partits de l’oposició a Barcelona, però, conscients que el projecte incomoda el govern de Colau, ho volen aprofitar per burxar-lo políticament. El mes de maig passat ja van llançar un avís sobre el tema quan van aconseguir aprovar, a la comissió municipal d’Urbanisme, una moció instant a iniciar immediatament els enderrocs i l’obertura del vial. Hi van votar a favor C’s, el grup proposant, el PDeCAT, ERC i el PP. Passat l’estiu, més capítols.