Vilafamés, deu anys BIC

El diari oficial de la Generalitat del 26 d'abril de dos mil cinc publicà el Decret pel qual es declarava com a Bé d' Interès Cultural el conjunt històric de Vilafamés. Amb aquest acte jurídic es reconeixia el valor patrimonial d'un conjunt que segons la mateixa declaració era un dels més importants del País Valencià, per la seua bellesa i alt grau de conservació, així, com, també, pel seu enclavament paisatgístic.

Doncs, cal dir clar, que aquest reconeixement es produí després de prop de vint-i-cinc anys d'oblit i desinterès per part de les dos administracions autonòmiques, com reconeix la pròpia resolució, en esmentar que ja el Ministeri de Cultura amb data 6 de febrer de 1981 havia encetat l'expedient de declaració corresponent, quedant aturat per raons que ignorem.

Davant de tal paralització injustificada instarem amb data setze d'octubre de 2003 a l'Administració a que continues el tràmit, cosa que es féu per la Conselleria de Cultura en 9 de juliol de 2004.

Dins de pocs dies es compliran deu anys des de la declaració que comente, i que afecta a la part alta del poble, al seu nucli mes antic, dins del qual es troba el Museu d'Art Contemporani, i que a finals dels anys seixanta es trobava quasi abandonat, amb la gran majoria de cases buides sense llum i aigua, recordem com gràcies a l'impuls dels artistes i els seus amics comprant cases i arreglant-les, es va recuperar, seguint els criteris de la seua arquitectura singular.

L' aniversari del BIC ens ofereix l'oportunitat de fer algunes consideracions al voltant de com estem i que caldria fer, una mena de reflexió que apunte cap a un nou impuls de recuperació, i alhora que aporte una experiència que pot ser útil a la tasca de recuperar els centres històrics dels nostres pobles menuts.

El cas de Vilafamés és el d'una primera recuperació espontània, com apunta l'arquitecte Fernando Gaja al seu estudi “Intervenciones en centros històricos de la Comunidad Valenciana”. Aquest expert en la matèria, remarca les insuficiències de l'activitat institucional —la poca que s' ha fet— i aconsella una estratègia de recolzament als residents o habitant dels centres històrics, a més a més de regles urbanístiques.

A Vilafamés, tal estratègia no existeix, hi ha un poc més de sensibilitat, s'han fet algunes millores com es veu en alguns carrers, i actualment el govern local s' ha interessat pel tema en funció de l'activitat turística. Anys enrere es va apostar per l'expansió de la població, i per un polígon industrial sense reparar amb seu impacte visual o paisatgístic. Es van cometre alguns errors.

Ara cal considerar el tema, un casc antic viu, amb activitat i vida és allò que garanteix la plena conservació, i això implica mesures socials, resoldre problemes que possibiliten comoditats, com és saber on cal deixar el cotxe per exemple, o afavorir el petit comerç, que a Vilafamés va abandonar el casc antic. Tenim experiències a casa nostra, estudis, i materials per recuperar de veritat el patrimoni que tenim, la qual cosa és compatible amb ser reclam turístic raonable i sense excessos. Cal pensar en rehabilitar de nou el casc antic, dotant-lo de condicions, això comporta un pla des de l'ajuntament amb la participació ampla de la ciutadania.