El final del calvari?

La setmana que avui acaba va començar amb l'anunci que, per fi, les obres del parc Central que encara estan pendents començaran de manera imminent. El comitè de direcció d'Adif va fer l'adjudicació de les obres per recuperar l'espai central del parc fa deu dies. Els treballs haurien de començar aquest mes, i acabar al novembre, i així, si aquest cop es compleixen les promeses, posaran fi al que ha estat un calvari per als gironins en general i per als veïns del sector en particular. Des de les associacions de veïns s'ha reclamat, exigit, suplicat i reivindicat la recuperació del parc. Han carregat contra totes les administracions. També contra l'Ajuntament, que ha patit també –i és just dir-ho, en especial el regidor responsable del projecte ferroviari, Carles Ribas– en pròpia pell els reiterats incompliments d'Adif. Cansats d'esperar, l'Ajuntament va avançar part de la recuperació de l'espai: els dos extrems i una ampla franja longitudinal, la que recorre el carrer Bisbe Sivilla. Ara falta que Adif pagui a Girona el cost de l'obra feta. Les obres de construcció de l'estació del TAV van deixar empantanegat un espai cèntric que, és evident, convenia repensar i reurbanitzar, però no al preu que s'està –encara– pagant. I és que no es tracta només que allà on hi hauria d'haver des de fa diverses primaveres un mantell verd de gespa, bancs, arbustos i camins hi hagi des de fa anys tanques, i s'hi vegi material d'obra abandonat i construccions sense cap ús i cap obrer treballant-hi. Tampoc és, només, que aquesta ferida profunda en un punt estratègic de la ciutat hagi contribuït a esqueixar en dos el mapa de la ciutat, almenys mentalment, separant més els barris i dificultant la transició entre Sant Narcís i l'Eixample. En el preu que s'està pagant també hi ha la deixadesa de l'espai, que arriba en alguns sectors a nivells altament preocupants. La bellesa ordenada del passeig proper a Bisbe Sivilla, de l'espai per a jocs de nens, de la font i les palmeres darrere l'Estació Jove contrasta amb les males herbes que creixen indiscriminadament per tots els marges i racons a tocar les tanques o al voltant de tot el finger i el vestíbul d'entrada de l'estació del TAV. De les ampolles de vidre, llaunes, bosses i escombraries diverses que hi ha a tocar del sector de la llosa més proper a l'enjardinada plaça de Joan Brossa. O, al costat, de les defecacions i més brutícia d'un espai fora de les tanques, però mig ocult per l'entrada del pàrquing subterrani. Per les pintades –pintades d'aquelles que són simples guixades– que s'acumulen a tot arreu on hi ha una paret mig dreta... el paisatge és desolador i insalubre, i la primera trista imatge que centenars i milers de visitants que arriben a la ciutat en tren poden haver tingut si han sortit de l'estació per aquesta banda de la ciutat i no la de la plaça Espanya. Si ho han fet, l'espectacle els haurà semblat nefast. I en aquest aspecte potser encara s'haurà de dir que ha estat una sort que fins ara l'estació hagi viscut d'esquena a Sant Narcís. Que duri poc, però. I que el nou parc Central sigui un nou bell rebedor de Girona, que cusi l'esquerda del viaducte que van prometre treure. Promesa de les quals, com tantes d'altres, més tard es van desdir.