Cultura

opinió

‘Stella splendens’

La Barcelona d’avui no és tan diferent de la que tanta sàtira feia dels edificis de Gaudí a la seva època

Aquest és el títol de la cançó més coneguda del Llibre Vermell de Montserrat, el famós manuscrit de finals del segle XIV. L’“estel resplendent” fa referència a la Verge Maria, com també ho fa Polorum regina, un altre cant del llibre montserratí: la Mare de Déu com a reina de l’univers i, en definitiva, com a “estrella polar”.

Si Gaudí hagués estat un arquitecte pompier, potser hauria culminat una torre dedicada a la Verge amb una monumental estàtua que la representés, del tipus de la que hi ha a la basílica de la Mercè i de les que culminen els santuaris francesos de Notre-Dame de la Garde a Marsella o Notre-Dame de la Fourvière a Lió. Però és un estel resplendent de dotze puntes i fabricat a Mataró el que ja corona a partir d’ara la segona torre més alta del temple –i la més alta fins al moment present.

L’estrella és un element amb un simbolisme potentíssim en múltiples cultures i tot tipus de nínxols espirituals i religiosos i diuen que la de 12 puntes ve a ser un símbol de protecció i a representar l’estrella de Betlem. Els conceptes de “protecció” i “guia” van estretament lligats, al seu torn, a allò que vol simbolitzar la Mare de Déu. De fet, aquesta no és la primera estrella que hi ha a la Sagrada Família, on n’apareixen d’abundoses en diversos indrets de la façana del Naixement, ni a l’imaginari de Gaudí, que a la Torre Bellesguard fa un deliciós i emblemàtic vitrall amb l’anomenada “estrella de Venus”, de vuit puntes. I fins i tot avui podem trobar penjolls de marxandatge en forma d’estrella de colors, simulant trencadís: el Gaudí bibelot de la botiga de souvenirs amb més o menys gràcia, sempre present.

Però l’estrella gaudiniana que potser connecta de manera més directa amb la que culmina la fins ara darrera torre de la Sagrada Família és la que apareixia al projecte –entre misteriós i controvertit– que Gaudí hauria fet per a un irrealitzat Hotel Attraction de Nova York, que va arribar a presentar-se com a alternativa de reconstrucció de la zona zero i que, no obstant això, la sèrie Fringe va rescatar per situar-lo en un Manhattan improbable.

En qualsevol cas, ja fa setmanes que aquesta nova fita constructiva ha revifat novament l’etern debat, tan barceloní, al voltant del temple i a mi m’agrada pensar que, en el fons, la Barcelona d’avui tampoc és tan diferent de la que tanta sàtira feia dels edificis de Gaudí a la seva època o que des de l’òptica noucentista hauria aterrat no tan sols l’obra gaudiniana sinó tot el llegat modernista en general. I entre els escarafalls d’uns que pensen que Gaudí no reposa en pau i el voldrien pur, la contradicció inherent a l’existència apareix i la Sagrada Família tornarà a fascinar i a ser el monument barceloní més visitat: la vida en tensió constant.

La ciutat que fa uns quants dies apareixia en un rànquing d’una consultoria britànica com la tercera més bonica del món, després de Venècia i Roma, potser no és la Rosa de Foc de fa cent anys, però si hi grates una mica es percep, latent i larvada, una convulsió que ens parla de la història i els seus cicles. I hi ha una Barcelona complexa i interessant que ha patit una ocultació (o simplificació) molt semblant a la de Gaudí.

Sempre he pensat que els consensos massa amplis poden resultar inquietants, ni que sigui per aquella frase que diu que si tothom pensa el mateix vol dir que hi ha algú que no està pensant. Benvingudes, doncs, les contradiccions i els dissensos. Debatem-les i, sobretot, gaudim-les!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.