Cultura

aniversaris

Una exposició retorna a Girona l'esperit crític i conciliador de Corredor

‘De casa a Europa', inaugurada ahir al Museu d'Història, ressegueix la trajectòria del mestre i escriptor gironí en permanent exili en el seu centenari

A la casa de Perpinyà on Josep M. Corredor va viure durant més de trenta anys no va haver-hi mai cortines. Pels exiliats, la llar era lluny, i les cortines només es pengen als llocs on penses quedar-te. Aquesta provisionalitat s'estenia fins i tot als mobles, com al prestatge baix on l'escriptor gironí guardava els seus llibres preferits, de fusta sense ni tan sols envernissar, d'una senzillesa que trenca el cor, i s'endevina en la mateixa obstinació a conservar la nacionalitat espanyola, encara que li costés haver de renovar any rere any, fatigosament, el permís de residència a França. Però tal com ell mateix escriuria el 1971, “els vençuts, quan saben romandre dignes, també tenen els seus moments gloriosos”, encara que hagi calgut esperar la celebració del seu centenari perquè a ell se li reconegui un tal honor: oblidat durant dècades, si no obertament marginat per la incomoditat del seu pensament crític amb les visions romàntiques de l'exili i per l'antidogmatisme de les seves opinions polítiques, decididament europeistes i decantades cap a la concòrdia, Corredor és reivindicat com un model d'intel·lectual íntegre a l'exposició De casa a Europa, que es va inaugurar ahir a l'Espai Contemporani del Museu d'Història de la Ciutat.

Comissariada pel filòleg Francesc Montero i l'editor Oriol Ponsatí-Murlà, l'exposició ressegueix la trajectòria de l'assagista gironí a través d'alguns dels seus objectes personals, en especial les maletes: la del primer exili, pelada i soferta; el mundo dels records en espera a Montpeller i Perpinyà, la maleta estil diplomàtic que s'enduria en els seus viatges per tot el món com a traductor de l'ONU. Hi ha també la ploma, les ulleres i la màquina d'escriure amb què componia els seus articles, mai vociferants, que va publicar a les revistes de l'exili, i el testimoni de la seva estreta relació amb Pau Casals, el qual va arribar a confiar-li centenars de papers de carta en blanc firmats de pròpia mà, “una mostra de la confiança cega que li tenia”, observa Montero, i cartes autògrafes d'André Gide, el gran mestre d'estil de Corredor, i els apunts de les classes d'Ortega Gasset i Joaquim Xirau, i la llista de les personalitats que van finançar la tomba de Machado a Cotlliure per iniciativa seva i entre els noms de la qual figuren Malraux i Camus, i alguns dels seus llibres de capçalera, com ara Terra nostra, que Agustí Cabruja va enviar-li des de Mèxic el juliol de 1946, amb la dedicatòria: “Al meu estimat Josep Maria, infant i home, estudiant i mestre, amic de l'humor i sensible en el dolor. Com a penyora del nostre exili.” Al mateix museu es pot veure la mostra paral·lela dels 52 exemplars de bibliòfil de les Converses amb Pau Casals, recuperades per la Ela Geminada, amb les portades dibuixades a mà per Pep Admetlla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Joan-Lluís Lluís guanya el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any per ‘Junil a les terres dels bàrbars’

barcelona
Crítica
música

Brams, entre baules al Barnasants

la crònica

Les paraules no fan nosa

Mirador

Cinema a les sales?

‘Dune’ i ‘Mare of Easttown’, millors pel·lícula i sèrie de l’any

Girona

El Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà recupera visitants

La Bisbal d’empordà

Mor als 83 anys el dibuixant Jean-Claude Mézières, creador de la sèrie Valérian i Laureline

París
Crítica
cinema

Millor amagar el monstre

Cultura

El cine que ens interpel·la

BESCANÓ