Opinió

la tribuna

Prostitució i escàndol

És molt clar que les actituds maximalistes –de tolerància màxima o bé, a l'altre extrem, d'abolicionisme radical– no serveixen de res

Escandalitzar-se és afegir més dolor i més vergonya a un món on hi ha casos molt heroics

Aquests últims dies s'ha parlat molt de la prostitució exercida en ple Raval, a l'aire lliure i, lògicament, en hores nocturnes. Temps enrere, l'atenció va recaure sobre la prostitució a peu de carretera, que continua existint, però que ja no constitueix –sembla– un motiu d'alarma social. El detonant de la prostitució als carrers del Raval de Barcelona va ser el reportatge que van oferir diversos diaris. Es tracta d'un tema polèmic i, al mateix temps, cíclic. Reapareix cíclicament i sempre ho fa acompanyat d'escàndol. Escandalitza que hi hagi persones que venen el seu cos. La resta –tot el que hi ha al darrere de fet– no sembla que interessi gaire. Segons uns, aquesta pulsió que alimenta l'ofici més antic del món és presumptament inextirpable. I el màxim que es pot fer és reglamentar-lo, en honor del bé públic. Per altres, en canvi, el que caldria és extirpar el problema de soca-rel. Però no expliquen com. I no ho expliquen perquè no saben què va ser primer, si l'ou o la gallina. Si no hi haguessin prostitutes, no hi hauria clients, diuen uns. Penalitzem, doncs, les prostitutes. Altres, al revés! Si no hi haguessin clients, no hi hauria prostitutes. Penalitzem els clients. És el que s'ha fet a Suècia fa poc, però sense els resultats que esperaven. No funciona. Jo diria que s'ha provat tot. Ja en el segle XVIII, Bernard de Mandeville va publicar l'opuscle Una modesta defensa de los burdeles públicos, en el qual proposava obrir cent cases de prostitució legalitzada, que donarien treball a «mil damas de moralidad laxa». En la mateixa línia, els pioners de l'utilitarisme modern –Bentham, Stuart Mill i d'altres– oscil·laren entre propostes de reglamentació i d'educació. Els resultats sempre han estat escassos.

En l'actualitat, diria que el fenomen és encara més complex. En primer lloc, perquè no hi ha un únic model o nivell de prostitució, sinó diversos. El més freqüent (i també el més greu) és el que prové de les situacions marginals: immigració il·legal, penúria econòmica, drogoaddicció i explotació per part de proxenetes ben organitzats. L'altre nivell, força freqüent, és el de les cases de prostitució, en les quals la prostitució s'exerceix amb unes certes garanties de «treball permès» i contractual. Però hi ha també la prostitució de luxe. Les prostitutes que exerceixen com a dames de companyia de polítics i d'homes de negoci i altres casos similars. Es tracta d'un ventall molt ampli que arriba, segons com es miri, a determinats programes televisius, de color rosa, on les relacions afectives i fins i tot sexuals són airejades de manera mercenària.

Davant d'aquesta complexitat, és molt clar que les actituds maximalistes –de tolerància màxima o bé, a l'altre extrem, d'abolicionisme radical– no serveixen de res. Ignorar la realitat és d'hipòcrites. Entre aquestes actituds que voregen la hipocresia cal comptar-hi el feminisme radical, que es limita a defensar una part molt petita de l'ampli espectre, posant l'accent en la dona com a tal, que no ha de ser considerada simplement un «objecte»; i això, malgrat que és veritat, és poc. Si cal posar el crit al cel, posem-lo, abans que tot, contra els explotadors i beneficiaris de la prostitució, és a dir: contra totes les formes de proxenetisme, les quals ja disposen d'una llei penal, però que s'aplica molt poc. I, a continuació, estudiem a fons les causes que porten a la prostitució: immigració, pobresa crònica, mares solteres, cultures marginals, i manca de llocs de treball. Sense perdre de vista que un nombre creixent de prostitutes reivindiquen l'ofici més antic del món com un treball que procura a la societat del benestar un equilibri en les relacions humanes. Són les anomenades professionals del sexe (o de l'amor), que lluiten per obtenir un salari mínim i una seguretat laboral d'acord amb l'ofici. És un altre aspecte a tenir en compte, ja que en alguns llocs la prostitució que escandalitza ha disminuït notablement. El que passa és que el moralisme regressiu es resisteix a reconèixer el fet i és al·lèrgic a qualsevol tipus de reconeixement «oficial».

Vist des d'una perspectiva evangèlica, no es pot oblidar que l'actitud de Jesús és exemplar i orientativa. «Les prostitutes us passaran al davant en el regne de Déu.» L'exegesi actual i la teologia de l'alliberament entenen que el regne de Déu comença a la terra. És un regne de justícia. A partir de la idea que Déu és Pare, cal entendre que el que no vol Déu és el sofriment dels seus fills. Escandalitzar-se és afegir més dolor i més vergonya a un món on hi ha casos molt heroics i exemplars.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.