Rússia: l'experiència de l'exili
Tres catalanes que van anar a parar a l'URSS arran de la Guerra Civil relaten el seu periple per terres russes: un exili dur i poc conegut
Helena Vidal, Dora Fusimaña i Rosa Rosés són tres catalanes que mantenen un vincle molt especial amb Rússia: hi van viure durant la infància. El motiu? La Guerra Civil. L'exili rus és força desconegut, tot i que va afectar molts catalans que van refugiar-se al «paradís comunista» amb l'esperança que fos només per uns mesos, el temps just abans d'enderrocar la dictadura.
L'Helena, la Rosa i la Dora van parlar dijous de la seva experiència en una conversa organitzada en el marc de l'exposició Literatures de l'exili (Palau Moja fins al 21 de juny).
L'arribada
Roser Rosés va viatjar a Rússia en plena guerra amb una tieta i una cosina. El seu oncle, Víctor Cucarella, era un dels responsables de les expedicions de nens a Rússia i els havia parlat molt bé del país. Poc després d'arribar-hi, la cosina va morir i la van separar de la tieta. Va viure en una colònia prop de Moscou, de la qual recorda la disciplina estricta, sobretot pels estudis. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, va ser traslladada a la colònia d'alemanys del Volga, sinònim de fred, pobresa, fam, tuberculosis, sarna i polls.
Dora Fusimaña, filla d'un polític republicà, va viatjar a l'URSS acabada la guerra amb la seva àvia i la mare, i es van instal·lar en un poblet a tocar de Moscou. Tenia 5 anys. El pare també hi va anar, però va morir al front de Crimea el 1943.
L'Helena Vidal va néixer a Rússia, filla d'uns mestres de la República. «El pare tenia la intenció d'anar a Mèxic, però a l'estació de tren li van dir: a Leningrad!» A la mare, asturiana, li van oferir d'acompanyar nens a l'URSS. Així que tots dos van anar a parar a la colònia, on es van conèixer i es van casar.
Rosés va retrobar-se finalment amb la tieta quan va ser traslladada a l'Àsia central. «Compartia llit amb ella i el seu fill, però ja no sentíem els retrunys dels canons.» Novament les van evacuar a Crimea, fins que, acabada la guerra, va tornar a Moscou per acabar els estudis, aquest cop amb altres nens russos.
La Dora també va refugiar-se l'Àsia Central amb la família i un grup d'espanyols. «Les dificultats no sempre venien del país, dels russos, sinó també dels mateixos espanyols, que es feien mal entre ells.» El seu periple la va dur per diversos indrets, fins que, acabada la guerra, va tornar a Moscou, on va estudiar a la universitat, com una jove «cent per cent russa». «Recordo el sotrac que va suposar la mort de Stalin el 53, semblava que no moriria mai!» En aquella època no sabia res de la repressió, i tot el que havia cregut fins aleshores es va esmicolar.
L'Helena Vidal també va passar per la colònia alemanya: «L'evacuació dels alemanys va ser molt traumàtica. Nosaltres hi vam passar molta gana.» Un cop a Moscou, el pare va aconseguir una plaça de professor a la Universitat i no volia tornar. La seva mare, però, no pensava en res més. Així que, finalment, van tornar en un dels sis vaixells que es van organitzar. Tenia 11 anys.
La tornada
«A Rússia érem les estranyes, i quan vam arribar aquí, també», diu l'Helena. «Cada dos per tres ens cridaven a la Via Laietana per controlar-nos», recorda la Dora, encara traumatitzada perquè la van fitxar com una delinqüent quan va arribar en vaixell a Castelló de la Plana el 57. Tenia 25 anys. «Per sort sabia rus, perquè a la frontera ens volien fer signar uns documents en què renunciàvem a marxar de Rússia!», riu la Roser, que va viatjar primer a Mèxic, on va reunir-se després de set anys i mig amb els seus pares. El que els va causar més impacte, venint d'un país «auster», va ser l'abundor de menjar i la inexistència de cues. Però sobretot, el capgirament de valors va ser absolut, en un país on la Guerra Civil «encara era present». «El que fins aleshores era negre va passar a ser blanc, i viceversa», afirma l'Helena, que confessa que va quedar «enganxada» a Rússia.