De màrtirs, martiritzadors i martiritzats

En el Barça no hi ha notícies de l'equip. Apliquem, doncs, aquella màxima en anglès que diu: no news, good news. Si no es parla de l'equip de Guardiola és que les últimes compareixences dels jugadors i de l'entrenador han esvaït cabòries i en espera dels pròxims esdeveniments regna la calma, que moltes vegades és la millor notícia en aquest club. La ventada es desferma, en canvi, en l'àmbit institucional, on Laporta ho arrasa tot. Al president del Barça ja no el segueixen només els periodistes esportius, sinó també els de política. Convé recordar, però, que si se l'escolta i se li fa cas (ja sigui per aplaudir-lo o per dir-li cul d'olla) és perquè cavalca sobre el triplet. El Laporta d'abans dels èxits de l'equip de Guardiola era un cadàver polític abans d'haver-hi entrat. Estem parlant, doncs, més d'oportunisme que de cap discurs de fons, més de remenar la cua que de projectes polítics. Això i només això és el que hi ha ara. Potser més endavant hi haurà alguna cosa més substanciosa, però de moment el que hi ha és una exhibició de culte a l'egocentrisme.

La mostra la va donar Laporta en la seva conferència a la Fundació Catalunya Oberta dijous passat: «No sé si el país necessita un líder o un màrtir. Màrtir, ja ho he estat en el club i quasi em pelen, va anar d'un pèl. Si el país necessita un líder, potser m'ho podria pensar.» Queda clar que l'egocentrisme de Laporta necessita expandir-se. S'acabés o no el seu mandat en el club blaugrana, el Barça ja li queda petit i necessita un país sencer per aposentar la seva ambició. En això està, mentre en el club només té centrats els esforços a deixar-ho tot lligat i ben lligat, que és com volen deixar les coses els que es creuen superiors als altres.

En aquest sentit, sembla que Laporta ha arribat al punt culminant de semblança amb el l'expresident Josep Lluís Núñez. Laporta diu que com a president del Barça ha estat un màrtir i que l'han volgut pelar (per cert, una trista i lamentable comparació amb l'expresident Sunyol que mereixeria una rectificació que no arribarà). I Núñez (aplicant-ho precisament, entre d'altres, al Laporta de l'Elefant Blau) ho va expressar, metafòricament i amb més grandiloqüència però amb el mateix sentit de la paranoia: «També van crucificar Jesucrist», va dir quan se sentia atacat per l'enemic exterior, el mateix que, sembla, martiritza ara Laporta. Si Núñez només trobava comparació amb Jesucrist per explicar la magnitud de la injustícia del seu sofriment, Laporta contraposa el seu martiri amb el designi més alt: liderar Catalunya cap a la independència i més enllà.

Qui ha definit més bé les qualitats de Laporta per exercir aquest lideratge és precisament el seu admirador avui dia més proper, el nou tresorer del club Xavier Sala i Martín. En una entrevista a El País, Sala diu: «Totes les crisis del consell han tingut el mateix fil conductor, i és que Laporta bàsicament fa el que vol i qui va en contra seva acaba cedint o perdent.» Ho saben bé prou els quinze directius que li han dimitit des del 2005. Alguns se'n van allunyar prematurament i amb la dignitat intacta, altres no van voler convertir la seva continuïtat en un martiri, utilitzant el llenguatge laportista, i alguns sembla que han agafat gust al martirologi i continuen aferrats al càrrec. Però del primer dia a l'últim Laporta farà «el que vol», en els últims temps orientat pels seus amics de la Fundació Catalunya Oberta, amb el mateix Sala, el director general, Joan Oliver, i el director de Barça TV, Vicent Sanchis, al capdavant. Amb aquest tarannà i amb el tacticisme dels que l'aconsellen és com Laporta planifica els seus últims mesos en el club i la seva incursió en la política. De moment, en l'ús de la demagògia (com ara quan converteix la crítica en campanyes contra la institució) i la hipocresia (com ara quan diu que en la directiva no hi ha discrepàncies) Laporta supera tranquil·lament els demagogs i hipòcrites professionals de la política. Només per això ja se li pot augurar un futur en la política del país, colonitzada per la mediocritat. De fet, Laporta ja ha convertit la directiva del Barça en el més semblant a un partit polític. Es fa el que diu el president, el líder, i punt. O sigui, cedir o perdre.