La festa del Sol Nou

És Nadal; el Nadal cristià que desborda el propi significat religiós per convertir-se en la gran festa del món occidental i fins i tot d'amplis territoris orientals, segons un concepte geogràfic no exempt del garbuix ideològic. La cultura cristiana ha imposat moltes formes, de la mateixa manera que absorbí velles manifestacions ancestrals, deixant clar que és el calendari solar qui marca el transcurs de la història.

Segur que la festa del solstici d'hivern és de les més antigues de la humanitat, quan el ritual del Sol Nou formà part del patrimoni dels pobles de l'antigor i es manifesta en cultures tan llunyanes com ara la mesopotàmica i l'egípcia, l'ària i la semítica, o l'asteca i la maia. Són els pobles antics els que figuraren el seu món cerimonial i festiu a l'entorn del cicle solar i, en aquest context, el solstici d'hivern marcava la victòria del Sol sobre la nit i l'inici d'un nou cicle que desvetllava les forces de la natura. El Sol Nou era el gran fecundant, la màxima divinitat, el déu que donava vida als déus i, per això, mereixia la celebració més pregona. I foren els pobles aris els qui estengueren aquests ritus pel continent europeu, on fins les tribus gales i germàniques arribaren a conviure amb la cultura romana i hi incidiren en la continuïtat de la festa del solstici, que aquesta adoptà en les festes saturnals.

És el poble d'Israel qui introdueix un ritme diferent en els rituals antics, fent del monoteisme una formulació singular de les seves manifestacions religioses i on les festes del calendari solar seguien celebrant-se però sotmeses al reconeixement i adoració d'un sol Déu, creador del món, del firmament i del Sol. El Gènesi en deixa testimoni i a partir de Moisès no en resta cap dubte. Amb l'aparició de la figura de Jesús de Natzaret, el cristianisme vol fer un pas endavant en la cultura monoteista i obrir la revelació a tots els pobles de la terra.

Les primeres comunitats cristianes no tenen gaire interès a datar el naixement del seu líder-impulsor, segures que la veritable manifestació de Jesús és a partir de la mort i resurrecció. És la Pasqua Florida on es sustenta el cristianisme i és aquesta la que cal deixar ben explicitada. Encara, Orígens escriu allò de «no cal parlar del naixement de Jesús, manifestat en la seva resurrecció, ja que són els déus pagans dels quals es celebra els naixements». Però els desitjos humans es manifesten en les ganes de saber i l'emergent litúrgia de la nova religió obliga a perfilar la crònica. D'allà neix un debat a gran escala, intentant lectures de tota mena i fins mogudes per interessos no sempre coincidents. Les primeres comunitats cristianes d'orient comencen a commemorar el naixement de Jesús en la diada del 6 de gener, segons data adaptada pels conversos d'Egipte, que recordaven una antiga celebració feta el tretzè dia del Sol Nou, jorn en què es constatava la victòria definitiva del Sol sobres les tenebres. És el patriarca Ciril de Jerusalem qui demana al papa Juli I una proclamació exacta de la Nativitat i és aleshores quan comença a perfilar-se l'interès en fer-la coincidir amb la festa del Sol Nou, sobretot amb les Saturnals, per facilitar la introducció festiva en el món romà. I és el papa Liberi, en una famosa homilia, l'any 354, que proclama el 25 de desembre com a dia de la Nativitat, tretze dies abans que l'Epifania, la festa de la Manifestació, una celebració molt important en el cristianisme de la mediterrània oriental i que, curiosament, anys després, produiria la diferenciació de celebracions del Nadal entre l'Església romana (25 de desembre) i l'ortodoxa (6 de gener), quan aquesta darrera no acceptà la reforma gregoriana del calendari.

Sol Nou o Nativitat, dos conceptes que conviuen i es barregen, fins fer dir a sant Agustí que «no es tracta de dedicar la diada al Sol sinó al Creador del Sol», i el papa Gregori III escriu que «els cristians no han de destruir els temples pagans, sinó solament els ídols que s'hi troben, i després beneir-los i convertir-los en temples de culte a Déu». La festa ancestral de la nova fecunditat es converteix en la joiosa celebració del naixement de Jesús, un Nadal poc explicat en els Evangelis i interpretat convenientment per remarcar els nous temps que s'anuncien als pastors de Betlem.

Fills de la cultura cristiana, celebrem el Nadal marcat per la crònica immediata, però amb la idea que el solstici d'hivern ens anuncia l'inici d'un nou cicle de la natura, una natura prou castigada però que, any rere any, invoca la conversió de la nostra vocació de ciutadans del món.