«Tenim tota la pròxima legislatura per preparar el referèndum del 2014»

–«No en tinc notícia. No m'imagino que a quinze dies de l'entrada d'Espanya en la presidència de la Unió Europea ningú es veuria amb una sentència que, en cas de ser adversa als interessos de Catalunya, pot provocar no pocs problemes.»

–«No tinc cap contacte amb cap membre del Tribunal Constitucional, però ja fa uns quants mesos que vaig dir que estava convençut que si no sortia abans d'aquest estiu, és probable que no surti abans d'un any. Des d'un punt de vista personal, crec que el Tribunal Constitucional està en un nivell màxim de baixa credibilitat i amb una imatge de legitimitat absolutament tocada, que no el fa l'organisme adequat per valorar les decisions democràtiques que pren el poble a les urnes. Un cop una llei ha estat aprovada en referèndum, ningú està capacitat per tocar-la.»

–«Va estar molt bé el que va proposar Solé Tura, malgrat que no prosperés. Més enllà d'això, 32 anys després de la recuperació del sistema democràtic, crec que la pràctica política ha anat afeblint cada vegada més el pacte constitucional inicial fins a devaluar-lo absolutament. Quan la Constitució parla de nacionalitat i regions, ho fa perquè és evident que comunitats nacionals com ara la catalana no poden encabir-se rere la formació modestíssima de regió o de província o de suma de províncies. El tema de la nacionalitat no només ha estat devaluada perquè avui hi ha moltes comunitats que són nacionalitat i, per tant, ha perdut el sentit originari, sinó també perquè els mateixos dipositaris d'aquesta nacionalitat han infrautilitzat el valor polític, la càrrega simbòlica que tenia l'ús del terme nacionalitat.»

–«Quan viatjo per l'estranger i presento Catalunya com una nacionalitat autònoma, això té una força política increïble. Crec que no s'ha valorat prou. Potser perquè aquí, de vegades, tenim la tendència del tot o res. Enlloc del món distingeixen entre nació i nacionalitat, és el mateix. La segona consideració és que, devaluat, modificat i vulnerat el pacte de la Constitució, el que s'està demostrant és que Catalunya no pot fer cap pas sense el ròssec de setze comunitats autònomes i dues ciutats africanes autònomes més. És la gran coartada que impedeix que Catalunya pugui anar al ritme que li cal a nivell econòmic, cultural, social, d'infraestructures... a tots els nivells. Catalunya ha de volar amb plom a l'ala. Cada vegada que volem fer un pas ens diuen: ‘Oh, és que n'hi ha setze i dues ciutats africanes autònomes.' El gran parany és el llast. És com si haguéssim d'anar a una cursa amb un sac a l'esquena però amb els peus lligats. No pots avançar. Nosaltres tenim unes determinades necessitats com a societat moderna, dinàmica, amb una economia molt oberta, molt internacionalitzada que en altres territoris o no les tenen o les tenen d'una altra manera. No es pot tractar igual allò que és diferent. I, en aquest sentit, Espanya, a través de tots els seus governs, tinguin la ideologia que tinguin, continua amb una mentalitat absolutament centralista.»

–«Hi pot haver dins de cada govern una cultura política més favorable a la diversitat, però el pes del centralisme mental és absolut. Topem sempre contra la paret del centralisme. Vol dir que anem en un tren que té disset vagons i dues vagonetes, i tots per la mateixa via. El vagó nostre potser necessita anar més ràpid i fer un recorregut per un itinerari que no és el que volen fer els altres, però no el podem fer perquè sempre hem d'anar enganxats. Això que fins ara era clar en el terreny lingüístic o cultural, és evident per a tothom en l'econòmic, de les infraestructures, de l'aeroport, del corredor mediterrani... Estem en un carreró sense sortida pel tema de la generalització autonòmica. El cafè per a tothom és l'obstacle fonamental perquè Catalunya pugui prosperar econòmicament i guanyar en qualitat de vida per als seus habitants. O se supera això, o no tenim sortida.»

–«Els governs depenen molt de les persones. Com Obama als Estats Units, Rodríguez Zapatero va començar amb unes expectatives que, en bona part, no s'han complert. Obama venia després de Bush, Rodríguez Zapatero venia després d'Aznar i, després d'ells, qualsevol mereixia una mica més d'esperança i confiança. Que és evident que amb Blanco a Foment s'ha guanyat més que amb Magdalena Álvarez? És evident. Però hi ha una llosa que portem a sobre. No es tracta d'una suma de petites coses, es tracta d'una mentalitat d'Estat. O no arriben solucions o les que se'ns plantegen no són adequades. O alcem el vol sense plom o podem caminar sense els peus lligats, o no volarem i no avançarem. Això ara ho saben els empresaris, la gent normal i corrent, la que té familiars en situació de dependència, perquè ho constaten en la quotidianitat.»

– «El que sí que va creixent és el sentiment que ja n'hi ha prou i que per aquesta via no hi podem anar. Crec que el sentiment que va creixent és el sentiment no dependentista, de la gent que entén que no pot ser que a cada pas que hàgim de fer, hàgim de dependre de Madrid. Qui millor que nosaltres mateixos per saber el que ens convé? El gran avenç és que, fins ara, l'independentisme s'associava només a una sola formació, a una força política i a una ideologia, i això, ara, comença a ser transversal. És el més normal del món. La construcció d'una nació necessita totes les ideologies democràtiques. Hi haurà cada cop més gent que digui si l'Estat on paguem els impostos, que és Espanya, no ens serveix, i que haurem de fer el nostre propi Estat. I això t'ho pot dir tant gent conservadora, com liberal, com centrista, d'esquerres, socialista, comunista...»

–«Són una experiència positiva, que és un error menystenir i ridiculitzar. També és un exemple de concepció del país amb un model nacional integrador pel fet de permetre el vot a immigrants residents aquí que encara no tenen determinats estatus legals que els hauria de concedir el govern espanyol i, en canvi, Catalunya els els dóna. Tot això és positiu com a símptoma. També la repercussió internacional que ha aconseguit. No hem d'oblidar, malgrat tot, que estem parlant de consultes fetes per entitats locals de caràcter privat i sense consideració vinculant. Es confirma la necessitat, que ja vaig plantejar fa dos anys, que hi pugui haver no una consulta ciutadana, sinó un referèndum en el qual el poble de Catalunya, a petició del seu govern, que organitza un referèndum perquè així li mana el Parlament, pugui decidir si ja està bé com està ara o si prefereix per a Catalunya un estat en el marc europeu.»

–«Ja vaig plantejar que una data adequada podria ser el 2014, quan farà 300 anys que Catalunya va perdre les seves estructures d'Estat; també s'haurà acabat l'aplicació de l'addicional tercera de l'Estatut, s'hauran acabat els fons europeus... Tenim el temps més que suficient. Tenim tota la pròxima legislatura per preparar l'escenari del 2014. Ja no seria un assaig, seria un veritable referèndum convocat per les institucions i amb caràcter moralment vinculant per al govern que l'hagi d'organitzar.»

–«Ara ja hem fet aquests assaigs a nivell municipal. Han estat molt positius, els que s'han fet i els que es faran. Però el destí dels pobles no s'improvisa, necessita la inversió en temps i preparació adequat perquè es pugui fer amb les mínimes garanties de rigor i de serietat i d'un resultat que democràticament hagi de ser necessàriament acceptat. Aviat farà 300 anys que ens esperem; ens podem esperar tres o quatre anys més.»

–«El tema no és tant de malestar amb Espanya. Una Catalunya independent amb qui millor s'haurà d'entendre és amb Espanya i amb França. Espanya és i serà sempre un mercat important per a Catalunya; gràcies a ella, per exemple, hem tingut accés a l'Amèrica Llatina. Per nosaltres, Espanya no ha de ser un enemic, sinó un aliat i, en el cas d'una Catalunya independent, hi hem de mantenir les millors relacions possibles perquè hi ha apostes estratègiques en què els interessos són molt coincidents. Això sí, des del respecte a la sobirania de cadascú. La meva impressió és que s'està acabant el temps en què una majoria de Catalunya confiava que Espanya era l'Estat que li podia resoldre els seus problemes. Una ullada a la història d'Espanya és més que suficient per adonar-se que no hi ha res a fer.»

–«És un error pensar que l'independentisme són dues persones concretes. De cap de les maneres.»

–«El nacionalisme és propi dels estats, que tenen un model de nació tancat i sense vida, al marge de les persones. Pel estats, la nació és una herència i no es pot modificar. Si tu vols ser espanyol has de complir un seguit de requisits, com si vols ser francès, Nosaltres, que encara no tenim estat, tenim la possibilitat de construir un model de nació nou, a diferència del nacionalisme dels estats, que no compta amb les persones, perquè els imposa l'herència d'allò que van viure uns que ara ja són morts. La nació catalana del segle XXI l'han de fer els que hi vivim, en el segle XXI, no els del segle XX, els del XIX o els de Jaume I, que ja no hi són. És un model que és viu, democràtic, perquè el fan les persones, perquè incorpora, perquè permet que els que vinguin de fora hi pugui participar i, sobretot, i això és una diferència fonamental amb alguns models nacionals europeus, no és ètnic. El model nacional espanyol és ètnic. Això és el que no vull per al meu país. Deixem el nacionalisme per als estats i quedem-nos amb la nació. Concebuda no com una herència ni com una imposició, sinó com una elecció. Sóc català perquè ho vull ser; això té una potència civil extraordinària.»

–«Vol dir que algú que als dotze anys ja s'inventa una organització política és impossible que abandoni mai la política. L'objectiu de tot polític és influir en la seva pròpia societat perquè vagi en la direcció que creu adequada per al seu poble, i aquest continua sent el meu objectiu. Això no depèn de ser el diputat número X a les llistes d'un partit. Hi ha vida més enllà de les llistes d'ERC i vida política i, a més, vida intel·ligent.»

–«Jo tinc una experiència de govern, quan aquesta s'hagi acabat, d'una sola legislatura. M'agradaria continuar assumint responsabilitats de govern com les que he començat a bastir i construir en aquesta legislatura. Sobretot, m'agradaria continuar la internacionalització, posant Catalunya al món, des del punt de vista econòmic, cultural, institucional, perquè els nostres interessos siguin cada vegada més ben defensats al món.»

–«És un compromís del senyor Blanco. I falten molts poquets dies. A propòsit del que deia, l'única manera en què voles sense plom a l'ala és quan tu manes. Nosaltres ja estem disposats a pagar l'impost de la hispanitat solidària, a ajudar aquells aeroports que són deficitaris, perquè ho fem amb tot, hi tenim la mà trencada. Som experts professionals en la solidaritat. Ara, no som una ONG, som un govern. Tenim necessitats. I una Catalunya que pugui agafar el vol, que s'administri ella mateixa, estarà en millors condicions de ser solidària amb la resta de territoris de l'Estat que ho necessitin. Però, en tot cas, que Catalunya mani a l'aeroport del Prat és perfectament compatible amb el fet que una part dels beneficis puguin anar destinats a ajudar altres aeroports deficitaris de l'Estat. Això no se soluciona frenant l'avenç de Catalunya sinó traient els obstacles.»