Un olfacte 100.000 cops més fi

Un nas privilegiat per a la recerca de substàncies estupefaents, d'artefactes explosius o bé de persones desaparegudes a la muntanya o sepultades sota la runa. Aquesta és la infal·lible habilitat que posseeixen la quarantena de gossos que formen part de la unitat canina dels Mossos d'Esquadra que hi ha al complex central del cos autonòmic, que està situat a la carretera N-150, entre Sabadell i Terrassa. Segons explica el sotsinspector Jordi Marí, que és el cap de la unitat, aquests animals «tenen unes qualitats excepcionals» ja que, sense anar més lluny, compten amb una capacitat olfactiva que és 100.000 vegades superior a la de les persones; es belluguen amb immensa rapidesa durant les operacions, i també són capaços de discriminar l'olor entre diferents substàncies.

Les races més habituals amb les quals treballen els efectius són els pastors alemanys, els pastors belgues –com ara els de la varietat malenois– i els labradors. «Cada gos s'ensinistra específicament perquè dugui a terme una única modalitat. N'hi ha que, pel seu caràcter, són més idonis per desenvolupar una tasca concreta que d'altres. Per exemple, en el grup de detecció d'estupefaents, en el qual es lluita contra el contraban, els més utilitzats són els labradors retrievers, els pastors alemanys, els golden retrievers i els cockers espaniels. Com a tret comú, acostumen a ser impulsius, independents, alegres i juganers. També són molt ràpids i àgils, tenen un temperament ferm i una actitud decidida, així com una disposició atrevida i audaç quan s'han de moure en ambients que per a ells no són coneguts.»

Cada animal té assignat un guia (en total, al complex central hi ha 27 investigadors que estan especialitzats en aquesta tasca). «Hi ha un període d'adaptació entre el guia caní i la bèstia. És com un matrimoni! Durant aquest primer període, els agents han d'aconseguir que l'animal compleixi unes ordres bàsiques de control i d'obediència, ja que el gos ha de saber que existeix una jerarquia.» D'altra banda, la relació que acaben mantenint el guia i el gos és tan forta i estreta que, tant l'un com l'altre, són capaços d'entendre's amb un simple gest o una mirada. I és que, de fet, els animals reconeixen moltíssim l'efectiu que els porta perquè els policies, a part de ser els encarregats d'alliçonar-los, són els que atenen les seves necessitats bàsiques (com donar-los de menjar, de beure o treure'ls a passejar), així com les més específiques, com ara les atencions veterinàries. «Cal tenir present la doble funció que realitza el mosso: per una banda, com a ensinistrador del seu gos i, per una altra, com a policia. L'animal és, en definitiva, la seva eina de treball, perquè per a l'investigador s'acaba convertint en imprescindible per a la seva comesa policial.»

Per buscar els gossos més competents, la policia autonòmica fins i tot ha comprat alguns dels animals a diferents indrets d'Europa; mentre que n'hi ha d'altres que els hi han fet arribar veïns com a donació ja que no els podien mantenir –a aquests, se'ls fa una petita prova de treball i se'ls té un mes de prova per comprovar si són vàlids–. I és que els gossos que integren la unitat tenen un alt nivell, ja que assoleixen un 80% d'èxit en les cerques. D'aquestes, en el transcurs del 2009, van participar en un miler de serveis preventius i d'entrenament de detecció d'explosius; uns 200 orientats a la detecció de drogues, i uns 50 de localització de persones.

L'ensinistrament d'un gos comença quan té un any, mentre que un cop superen els 24 mesos d'edat ja no se sol iniciar l'aprenentatge. Pel que fa a la seva vida laboral, normalment, deixen de ser operatius entre els nou i els onze anys. Deixant a part l'edat, el cap de la unitat canina comenta que, quan es fa un servei de recerca de persones, hi ha uns quatre factors externs que poden ser decisius. El primer és que no passin més de 24 hores perquè no es perdi el rastre del desaparegut. També hi ajuda que les possibles persones que han estat les últimes a veure el ciutadà que s'està intentar localitzar coincideixin en la zona on es van creuar amb ell per darrera vegada; tenir un objecte del desaparegut per tal que el gos el pugui ensumar i que li serveixi de pista, i que les condicions meteorològiques del dia no siguin adverses.