Qui dirà més gran mentida

Els periodistes tenim un codi ètic, una cosa de pes moral, que ens impedeix dir mentides. En realitat ningú no hauria de poder dir mentides, però als periodistes la restricció ens figura per escrit i va segellada pel col·legi professional. Tot ha de ser veritat, tot contrastat per diverses fonts, demanin. Arriba un dia, però, i aquest dia és exactament el dia d'avui, en què l'engany es fa realitat en els diaris i en tots els mitjans de comunicació sense que passi res ni els remordiments aflorin ni el col·legi professional prengui mesures.

Vostès mirin la primera plana i altres planes d'aquest diari i d'altres diaris del país avui, dia 6 de gener, dia de Reis, i veuran com totes informen de l'arribada dels tres màgics personatges com si fos una veritat incontestable. Els mitjans de comunicació més solvents i més tocats per la laïcitat que ara s'imposa, quan parlen de Nadal o de Setmana Santa es refereixen a aquestes festes prenent-ne distàncies i afirmant que són «costums de la tradició cristiana» com si la tradició cristiana fos d'un altre continent o un altre món que no tingués res a veure amb nosaltres. En canvi, aquests mateixos mitjans que no creuen ni en Déu ni en sa mare, quan arriben els Reis parlen del Reis amb unció i devoció i com si no fossin personatges tradicionals d'un costum tradicional, sinó com si portessin barbes autèntiques, com si vinguessin de debò de l'Orient i com si de debò mereixessin ser entrevistats. Aconseguir una entrevista d'un Rei Mag és considerat un mèrit per a molts periodistes.

Escric aquestes coses a la redacció del diari. Són les quatre de la tarda del dia 5 de gener, vigília de Reis. Falta una horeta o en faltes dues perquè les cavalcades es posin en moviment i circulin pels carrers de les ciutats. Miro al carrer i veig pares i nens que cuiten cap al port, lloc d'arribada dels Reis a Barcelona. La policia ha mobilitzat tots els efectius per dirigir el trànsit. A la redacció hi ha avui, com altres anys, molt poca gent. Els periodistes són joves, tenen fills petits i han demanat festa per poder portar els nens a rebre els Reis. Pensin vostès que aquests periodistes dels quals parlo en dies normals de la resta de l'any no es deixen enganyar per res ni per ningú, desconfien de tothom, i a còpia de parlar de crims comesos pels criminals més recargolats i de comentar les més estranyes declaracions dels polítics o de parar l'orella davant les rodes de premsa dels escriptors i els artistes més descreguts i racionals, s'han fet escèptics de tot i del tot i creuen més aviat poc en la condició humana i la seva pròpia. Doncs aquí els tenim, avui: havent deixat la cadira buida i anant a rebre els Reis.

Acabo de comentar als pocs companys periodistes que s'han quedat a la redacció fent guàrdia el sentit de l'escrit que vaig confegint i s'han quedat esgarrifats: «T'atreviràs a revelar la identitat dels Reis?» Ens pensem que els nens, avui, aquest matí del dia 6 en què això sortirà publicat, tenen el cap i el temps per llegir el diari? Dic més: els nens que creuen en el gran misteri d'aquest dia, estan en condicions de llegir-lo? Si amb prou feines saben escriure la carta. Em fa l'efecte que els adults som tan innocents com ells, si no ho som més.

Fa poc, a l'hora de dinar, comentàvem amb un company que les tradicions nadalenques no van a menys, com afirmen, lamentant-se'n, els hipocondríacs culturals de costum, sinó que van a més. De petits, ni ell ni jo havíem mai fet cagar el tió. Ara el fa cagar tothom. I els Reis? Els Reis segueixen tan joves i ufanosos com el primer dia, i per la gent que veig passar pels carrers camí del port, lloc on seran rebuts per l'alcalde en persona, constato que han estat adoptats per l'hindú que té una perruqueria al carrer de Sant Pau, pels fidels de la mesquita del carrer Sant Rafael i pels que couen kebab a la rambla del Raval. I cosa més extraordinària encara: són tres Reis, són tres homes, i ni els republicans més de pedra picada ni el feminisme més radical han gosat, de moment, protestar. No cridem el mal temps.