La ressaca de la sequera

Quan dos anys enrere tot el país bullia socialment i políticament per l'alarma que generava la falta d'aigua, era habitual sentir en tots els fòrums de debat i per boca de tots els experts que el que estava en qüestió era el model de gestió hídrica de Catalunya. Que en un escenari d'emergència com aquell el soroll impedia debatre el missatge, i que el més adequat era esperar que plogués i que els ànims es calmessin. I llavors sí, planificar el que en deien «solucions estructurals», que garantissin el futur i l'abastament de 5,5 milions de persones. Ha plogut molt des d'aleshores, i l'Agència Catalana de l'Aigua ha seguit el seu full de ruta basat en la recuperació d'aqüífers, l'estalvi, la regeneració de l'aigua i la dessalinització. Tot i això, ha corregut amb menys presses que les viscudes durant la sequera, i lluny del consens tècnic que molts apunten inequívocament cap a la interconnexió de xarxes.

En tot cas, el llibre Els guardians de l'aigua és, quasi sense voler-ho, un exemple d'aquella petició de debat serè que es va fer durant la sequera. Es va presentar ahir a la seu de l'ICRA a Girona, es va gestar a mitjan del 2007, i ha estat publicat per Clipmèdia Edicions, amb Gabriel Borràs i Ramon Balasch com a editors i Arnau Urgell com a coordinador. És un volum ampli que recull cap a quaranta experiències a tot el país. Gairebé tothom que té alguna cosa a dir des del punt de vista estrictament tècnic en la gestió hídrica de Catalunya explica el seu cas; casos englobats en quatre capítols: aigua urbana, aigua regenerada, aigua rural i aigua com a font de desenvolupament local i de recerca. Entre els temes, el Consorci Alba-Ter, el sistema d'aiguamolls d'Empuriabrava i l'ús de l'aigua regenerada a Tossa de Mar. I tot plegat precedit per un pròleg de Gabriel Borràs que s'ha convertit en el protagonista indiscutible del llibre. Borràs és des de fa anys un dels màxims responsables de l'ACA, però l'escrit el signa únicament com a biòleg, a títol personal, perquè no tenia el beneplàcit polític corresponent. Ho va explicar ahir ell mateix. Hi buida el pap, passa comptes i descriu amb tot luxe de detalls i durant més de trenta pàgines el relat de tot el que va haver de viure durant la sequera. Un exercici lloable, malgrat que sigui poc practicat, d'un alt càrrec de l'administració: explicar la seva visió de la història, allò políticament incorrecte però sense el qual mai es pot completar el trencaclosques dels fets. Amb dades i dates, explica per exemple tot el que va passar amb el projecte de portada d'aigües del Segre, critica el comportament deslleial de l'Estat en tot l'episodi per motius electoralistes i avalua les reaccions polítiques, socials i mediàtiques, posant tothom al lloc que considera que es mereix. Com afirmava ahir en la presentació, arriba a la conclusió: «El país estava i està malalt, i ho vam haver d'aguantar durant la sequera.» Va recordar que hi ha moltes inversions necessàries per a la gestió del cicle de l'aigua pendents i que ara no es prioritzen perquè la política no té memòria. Va definir Catalunya, malgrat tot, com un país capdavanter en tècniques de gestió de l'aigua –el llibre n'és una mostra–, i va prometre una reducció del transvasament del Ter, un tema que abans ja havia tret en la presentació el gerent del Consorci de la Costa Brava, Manel Serra. De fet, en el pròleg, Borràs qualifica «del tot justificada» la reivindicació social gironina respecte del Ter, i en destaca «la vindicació popular, ben estructurada i tramada en la societat civil», contraposant-la amb el que passava a l'Ebre. Borràs va rebre ahir molts elogis per la seva tenacitat i voluntat de servei al país. I també, com un exemple d'això, per haver escrit un pròleg tan esclaridor com aquest.