La discutida vigència de Salvador Espriu
Demà farà vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu. D'acord amb la consideració de «poeta nacional de Catalunya» que se li havia oficiosament atorgat, el seu cos va ser exposat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Molta gent va passar per la capella ardent, i els funerals i enterrament posteriors a Arenys de Mar, la seva Sinera literària, van ser molt concorreguts.
Vint-i-cinc anys després, i de fet des de molt poc després de la seva mort, el silenci i l'oblit han cobert la memòria d'Espriu i la seva obra. Esporàdiques edicions dels seus llibres i muntatges escadussers d'algunes de les seves obres teatrals no han estat prou per recuperar una obra que en vida del seu autor semblava que hagués de ser vigent sempre. Les circumstàncies històriques, polítiques i culturals hi han tingut a veure. El «poeta nacional» es va significar com a escriptor «cívic» durant el franquisme, quan l'acció en contra del règim necessitava l'èpica que la poesia, i concretament la d'Espriu, donava. Aquesta «apropiació» política ha fet mal a una obra que en conjunt va molt més enllà i que com que parla dels temes eterns de la poesia –la mort, l'amor, el patriotisme...– i està excel·lentment escrita, segurament algun dia serà redescoberta pels lectors. Seria bo que aquest aniversari ho afavorís.
Aquest any també en fa 50 que Espriu va publicar La pell de brau, el conjunt de poemes que parlen dels «ponts del diàleg» i la comprensió de les «raons i parles diverses» de Sepharad, o sigui, Espanya o la península Ibèrica. L'actual onada independentista pot haver deixat anacròniques les intencions i l'esperit del poemari, però a la vegada pot ser també el pretext per tornar-hi.
